La majoria sap que vaig bastant amb bicicleta i que la major part de les vegades el punt d'arribada és el mateix que el de partida, on l'únic que canvia és el temps i el meu cansament. Mirat així, una futilesa, però abans del destí, hi ha el viatge.
El treball
Aquest matí he anat caminant a la feina. Durant el meu camí m'he sentit força observat, però no n'he fet massa cas; intento ignorar sempre les mirades de la gent. He entrat a l'oficina, m'he tret el casc de la bicicleta, l'he deixat en un prestatge, m'he assegut davant de l'ordinador i he treballat sense cap entrebanc.
A l'hora de dinar m'he posat el casc i he baixat al carrer a buscar la bicicleta. Aleshores he recordat que havia vingut caminant. M'he tret el casc. Se m'ha fet estrany tornar cap a casa amb un casc de bicicleta a la mà.
La reflexió
En quin moment la cadena deixa de ser cadena i passa a ser una corda? Aquests pedaços que la van arreglant muten la seva existència o simplement li canvien el nom? Almenys la seva funció no varia.
En quin moment deixaré de ser un ésser esvelt i passaré a ser un vell arrugat? Quina és la meva funció a la vida? Suposo que és anar amb bicicleta i a mig camí trobar-me aquesta transició de cadena a corda; arribar a casa, seure al sofà i fixar la vista a la paret durant hores, sense mirar-la; imaginar com cada cèl·lula del meu cos mor i és substituïda. Durant anys, aquesta substitució m’ha fet bell, però arribarà un dia en què començarà a fallar, per desídia de la mateixa vida, crec. I la bellesa s’anirà perdent per un camí on, tard o d’hora, poca cosa quedarà de mi.
I em costa dormir. Potser no soc el vaixell que, després de restaurar-me, continua sent el mateix vaixell. Soc la cadena que, a base de restauracions, es va tornant corda. Ja no soc el mateix de fa anys ni seré el mateix d’aquí uns quants. Té sentit, doncs, el meu nom? L’hauria d’anar canviant per fer palesa aquesta metamorfosi subtil però evident?
