Crec que de tant treballar he perdut el control i els dies se succeeixen sense adonar-me'n. Tinc la sensació de viure envoltat per una boira espessa que no em deixa veure endavant i, en tombar el cap enrere, un tel blanc, cec, és l'únic que se'm permet contemplar. Aquests dies, quan em desperto, sento el pes d'una vida que no reconec i desitjaria continuar dormint fins que aquesta vida paral·lela se m'emporti per sempre. Aleshores, a mesura que el dia avança, dubto de si encara somio o estic despert. I ja no sé si em desperto o vaig a dormir. Els somnis i la realitat es barregen formant un garbuix caòtic del qual no sé si seré capaç de sortir-ne aquesta vegada. Massa mesos així, massa desordre que em té atrapat. No negaré que he de descansar i que estic perdent la capacitat de fer-ho.
Entremig de tot això, el capellà del poble, en la tradicional processó de Sant Gliceri, va resultar mort quan un dels escolans, portant una immensa creu al seu davant, va relliscar en tombar al carrer de Sant Martí. L'escolà, que anava distret i força cansat, va trepitjar una cagarada d'un gos i va deixar anar la creu que en precipitar-se va passar a menys d'un pam capellà. Ell, que portava un encenser que brandava a banda i banda perfumant tota la comitiva, va deixar-lo caure espantat. L'encenser en tocar a terra va obrir-se quan el vent decidia aixecar-se amb una força inusual, escampant brasa, cendra i encens per tota la casulla i l'alba que es va encendre de seguida. No hi vam poder fer res, sinó contemplar com l'home cridava alçant els braços i entregant-se a Déu com un dels primers cristians.
Mentre mirava el capellà vaig oblidar les meves preocupacions i durant un instant la boira va esvair-se. L'escalfor que emanava em va reconfortar en aquell dia fred i rúfol. Vaig adonar-me que la vida, sigui real o un somni, tard o d'hora s'acabaria i que no podia deixar-la escapar pel desgavell on jo mateix, amo i esclau, m'havia ficat.
1 comentari:
Ja fa anys vaig perdre el control amb una feina absurd deixant que els dies vagin succeint-se sense sentit mentre un espera certs ingressos al seu compte bancari. Aquells dies, a cada despertada, sentía la desperació d'una vida perduda i desitjava continuar dormint fins que la merda feinera desapareixés per sempre. Aleshores, a mesura que el dia avançava, maleía que encara em tocava esperar l'ingres al tal compte bancari i que no sabía com viure una vida millor. Els somnis i la realitat es negaven un a l'altre formant una boira toxica virtual, de la qual ja no em sentía capaç de sortir-ne.
Entremig de tot això, un compte bancari que no era meu, en la tradicional processó de la Santa Glicerina amb Acids Grassos Poliinsaturats, va resultar cremat quan una gran industría va començar a fondre's. Els insignificatius ingressos al meu compte bancari es van acabar. Al matí si desitjo puc continuar dormint o no, segons em sembli. A la tarda puc sortir al carrer, o no, segons se m'acudeixi. De cop, l'aire s'ha tornar respirable i la vida un cop més sembla ser meva. Sóc feliç tot i saber que la felicitat no és alcançable, que un día tot s'acabarà, que la vida té data de caducitat i que el temps amb el temps també es donarà per acabat.
Publica un comentari a l'entrada