Majestàtic

Avui he llegit una història que vull escriure. No us diré ni el títol ni qui l'ha escrit, ja que penso copiar cadascuna de les seves paraules per fer-me-les meves. Vosaltres direu que la història no serà genuïna, però jo us ben asseguro que l'obra serà meva i de ningú més. Tothom adorarà el meu art i la meva imaginació única i prodigiosa i, amb el temps, l'obra acabarà eclipsada pel meu nom que en serà la insígnia. 

Jo, el Poeta del Mató, el més gran de tots els poetes i escriptors que han poblat i poblaran la Terra, us perdono. Perdono la vostra incultura, la vostra mediocritat com també la vostra limitada existència, i em compadeixo de vosaltres per no ser ni un bri de qui arribo a ser jo. Sou pols que el vent s'emporta. Sou la sensació d'un record oblidat. Jo, en canvi, soc la roca inamovible. Soc l'eternitat a la memòria de tot ésser viu.

I ara un poema del Peix:

Reu

El peix guaita des de la distància.
De la superfície s'atenuen
els raigs de llum
que emanen del seu Déu.
Amb un clam s'hi dirigeix:
—D'un salt, fora l'aigua et raptaré
per posseir-te al fons marí.
El Déu li respon:
—La meva fúria
serà immensa, tot Jo seré foc.
L'aigua deixarà de ser aigua,
el mar ja no serà mar
i tu no tindràs lloc on viure.
—Soc el teu reu abans de cap culpa.
La condemna és la foscor
per la fam insaciable dels ocells.

El Peix