El passeig

Després de dies de migranyes i febres, noto que el buit em crida. Al vespre surto al carrer per embolcallar-me de la foscor d'aquests dies curts. Sento com dos punxons se'm clavaven a les orelles i per evitar el dolor premo els queixals amb tota la força que tinc. A mesura que avanço, el no-res m'empeny cap a ell amb més intensitat. Tinc la sensació que els fanals aparten la llum al meu pas i jo només vull plorar i escapar-me. No en soc capaç. El meu cos no respon a les meves súpliques i es manté fred avançant sense rumb ni pietat cap al buit. Arribo al passeig sense adonar-me'n. Un cop allà aixeco el cap i m'oblido de tots els meus mals. Al davant n'hi ha un de molt més gran. Entenc aleshores que el buit no és per a mi, sinó que és pels centenars d'arbres que es perden a l'horitzó. Premo els queixals amb més força si encara me'n queda.

A finals d'estius, tots els arbres van començar a perdre l'escorça que es va escampar per tot el terra del passeig. Caminar-hi era divertit, podies sentir el cruixit a les plantes dels peus i era una sensació agradable. En pocs dies tots van quedar despullats i ben blancs. Les fulles, pel contrast, semblaven més verdes, però si haguéssim comparat el color de les fulles de l'any anterior, hauríem vist la diferència. Un to més pàl·lid, més apagat. En pocs dies van començar a caure les fulles. No feia menys calor, però la tardor s'havia avançat. Els van esporgar. Ens vam preguntar si no era massa aviat, si era necessari esporgar, però nosaltres no en sabíem res ni en sabem ara de com es cuiden els arbres de la ciutat.

Al meu davant tinc centenars d'arbres que alcen immòbils les seves branques cap al cel. La llum càlida del carrer els il·lumina. Podrien ser estàtues de marbre, però ningú malgastaria aquesta pedra per esculpir-los. El seu to blanc amb el negre del cel crea una imatge que captiva i aterra alhora. Me'ls miro i no n'hi ha cap d'igual. N'hi ha un de petit que sembla un canelobre i a prop seu, n'hi ha un, un dels més grans, que les seves branques de formes caòtiques sembla que intenten abastar la lluna. M'hi acosto i frego el palmell al tronc. És fred i aspre i aparto la mà sense voler. Miro passeig avall i em fixo com les ombres dels arbres es difuminen i arriben a terra gairebé imperceptibles, anunciant el que ningú de nosaltres vol acceptar encara. Són morts. I així que ho penso deixo que el meu rostre s'ompli de llàgrimes.