Ahir, mentre visitava una zona nova plena de feixes i unes quantes cabanes de pedra seca que fins fa poc el bosc mantenia ocultes, se'm va aparèixer un record de fa poques setmanes. Una mirada fosca, unes paraules eixutes i un posat incòmode en saber que hauria de compartir taula amb mi. En aquell moment no vaig entendre el perquè. Vaig pensar que tenia un mal dia i vaig intentar no molestar, fins i tot vaig girar el cos per tal de no incomodar-lo més del que estava. En recordar-lo vaig entendre la seva expressió de seguida; soc lent captant el món que m'envolta. Em va fer ràbia, no perquè estigués molest amb mi ni perquè ara coneixia un passat meu que el temps ha tergiversat des del meu punt de vista, sinó perquè em pensava que era d'aquells que davant de qualsevol problema s'hi encarava de cara i no callava com la majoria. En fi, expressió que queda molt bé quan vols fer veure que ets bastant superior a la resta i és molt probable que sigui al revés, que la pròxima vegada que ens veiem, com ja ha passat, em faré l'estúpid i tot seguirà igual, perquè, és clar, jo callo perquè soc d'aquells que es troba feliç nedant entre la majoria.
I si per una banda, aquella que t'hauria de donar suport, ajudar-te en els moments claus i fer-te sentir còmode en qualsevol situació, em pren les ganes de viure, per l'altra, aquella que no hi ha cap lligam més enllà de l'imperatiu que et dona el dia a dia, em fa sentir viu i alegre.
Un dels problemes de posar el títol al principi és que de vegades el text pot anar mutant de manera que el títol hagi perdut el sentit que de bon principi tenia. En aquest cas, l'eliminació de parts del text ha provocat un abisme entre el títol i el text, perdent gairebé tota la connexió entre un i altre. Podria intentar explicar que el text bla, bla, bla. Podria canviar el títol, aleshores hauria d'esborrar aquest paràgraf i el temps perdut escrivint-lo crec que ningú me'l tornaria.
4 comentaris:
Jo crec que no hauries de posar títols de menjar quan parles de gent que et treu les ganes de menjar. Ni que estiguessim a un bloc de cuina!! Això no es fa, pregunta-li al Pons...
Podríem dir que és un títol surrealista i així no caldria refer el text, que té més feina !.... ;)
Jo, és l'última cosa que faig quan escric, posar´hi títol.
Bon cap de setmana !.
Doncs no sé. Si el títol sobra, el pots treure, no? LLavors vas omplint el formulari amb un "Sense Títol" seguit d'un número, o ST, i ja stà, feina feta! En el pitjor dels casos tens també l'opció d'anomenar l'entrada "Cas Atípic NNNN", amb els N-s posats d'acord amb el número d'articles que tens al bloc, observant el degut increment de ú entre els casos atípics consecutius i ja stà, títol arreglat, Peix acomodat!
La formula de l'èxit ja la tens, només toca posar-s'hi ^^
NoName, aquest bloc sempre ha sigut de cuina, però encara no m'he decidit mai a escriure-hi receptes. Receptes per a menjars que mengem els peixos, és clar.
Seria una bona idea, Artur, crec que més d'una vegada ho he fet. Posar el títol al final crec que és sempre la millor opció, normalment surt sol.
NoName, de cap manera el trauré. La feinada que va ser escriure'l i després escriure un paràgraf parlant d'ell, qui em tornaria el temps, eh? Qui? Si posés Cas Atípic NNNN, semblaria una simple còpia a algun altre bloc i no voldria ser titllat d'autor que plagia. A més el meu algoritme d'increment només permet dos dígits, crec que desbordaria l'ictiosistema. Ara, en cinc minuts, aniré a dormir ben còmode.
Publica un comentari a l'entrada