Ast

Vaig entrar a la ferreteria. Una botiga antiga, amb una porta de fusta i un gran vidre amb unes lletres pintades: Ferreteria Solà. Sobre la porta hi ha un joc de campanes que anuncia l'entrada i la sortida de qualsevol client. Després de la porta hi ha dos esgraons gastats que cal baixar amb compte quan plou. El terra, fet de rajoles hidràuliques sempre m'ha agradat. Són de color gris clar amb un dibuix d'una flor de quatre pètals blaus i unes línies vermelles. La majoria de rajoles ballen, però més que restar-li encant, li dona. Els dos venedors sempre van enfeinats. Un fent claus darrere el llarg taulell de fusta, i l'altre entrant i sortint del magatzem portant qualsevol eina que mai he sabut quin ús se li pot arribar a donar.

Vaig demanar un ast. Sense ni mirar-me va entrar al magatzem i me'n va portar quatre. Aquest et servirà per a la barbacoa. Aquest t'anirà bé pel forn. T'he portat aquest que es munta amb aquestes barres i és per coure peces més grans. I també hi ha aquest extensible, et pot servir per al forn i la barbacoa, però és el més car. Quin és el més afilat? Passant la punta del dit a cadascun d'ells, em va dir que el del forn, però que en tot cas, es podien afilar, que estaven fets d'acer. No voldràs clavar-lo a algú? Em va preguntar rient. No, no, quines bajanades que dius. Vaig passar el dit per les puntes dels quatre asts i em va semblar que l'ast més afilat era el de la barbacoa. No, creu-me, és el del forn. Qui era jo per discutir a un expert? D'acord, em quedo el del forn. Quan val? Vaig pagar i vaig endur-me l'ast embolicat amb tros de paper de diari. Dona records a la família. Vaig assentir amb el cap mentre obria la porta tot pujant els esgraons.

Vaig seure al banc del final del carrer. Tot just era el principi de la tarda. El sol brillava amb força i escalfava un principi de primavera que, per a mi, era massa fred. Vaig veure passar gent de totes edats. Des de gent que passejava amb un pas tranquil, i d'altres que tenien pressa per arribar a algun lloc qualsevol. No és un carrer molt concorregut, però sempre hi acaba passant algú. No podia veure l'entrada de la ferreteria, però de tant en tant sentia les campanes com sonaven en obrir-se la porta.

Coi! Què fas per aquí assegut? Ja gairebé era fosc. Havia sentit el so de les campanes de la porta, l'adeu entre els dos botiguers, el soroll metàl·lic de la balla en baixar i les seves passes mentre s'acostaven cap a mi. L'espera havia acabat. Vaig aixecar-me i sense  dir res vaig clavar-li l'ast a la panxa cap amunt. Va entrar perforant primer el paper de diari, la seva jaqueta, la camisa i la samarreta d'imperi abans d'enfonsar-se més enllà de la pell, amb una facilitat sorprenent. De fet, em va semblar que l'ast tenia vida pròpia i empenyia cap endins les seves entranyes. Quan vaig notar el meu puny com tocava la jaqueta impedint a l'ast seguir el seu recorregut, vaig abaixar el braç i l'ast va sortir amb la mateixa facilitat que havia entrat. Ell va caure en silenci i jo vaig netejar l'ast amb el paper de diari. Vaig girar-me i, passejant, vaig dirigir-me cap a casa.