Buit

Avui que la son em governa, intento trobar paraules que en conjunt agafin sentit.

I

Sento el cos buit i el que és pitjor, sento que no és meu. Un no-res cobert de pell que té la meva aparença, fent-se passar per mi, robant una identitat absurda i pràcticament invisible. On és el meu moll? Quan l'he perdut? Em temo que no ha sigut de cop, que ha sigut de mica en mica, dia rere dia, en un petit estrip a la pell on s'ha escolat de manera imperceptible però incessant. Ara ja no soc ningú i un lladre es fa passar per mi, en un acte sense cap lògica. L'únic sentit que li podria donar és robar per robar, perquè m'ho he deixat fer, descuidant-me, oblidant-me, buidant-me.

 

II

El meu cicle de quatre anys ha tingut, aquesta vegada, una pròrroga. La culpa, tothom la sap. I és estrany, ja que em pensava que a mi no m'havia afectat. Només va posposar la necessitat de canvi durant un temps. I ara, en una setmana rara i després d'uns mesos que, vists amb perspectiva, tenien una direcció molt ben encaminada, he fet el pas de llançar-me al buit en una decisió que, si he de ser sincer, m'ha sorprès. Per sort, els meus canvis no tenen cap mena de transcendència i si expliqués de què tracten, perdria la poca màgia que he intentat donar.