Company de pis

Fa dies vaig començar a sentir sorolls estranys al pis. Els sons d'algú que hi passeja, que obre i tanca les portes, com si hi fes vida. Sembla una vida tranquil·la, mai hi ha corredisses ni cops de porta. Vaig pensar, deu ser un fantasma. Els fantasmes no existeixen, però una mica de companyia no fa mal, així que vaig acceptar la convivència sense fer gaires voltes entre la realitat i la fantasia. Com que és un fantasma sé que no menja, però quan dino o sopo li faig un lloc a taula. O quan m'assec al sofà, fins ara seia al mig, ho faig en un cantó per si vol seure també. I a l'hora de dormir ja és més complicat. A mi m'agrada ocupar-lo i moure-m'hi per dins amb llibertat. Ara intento situar-me a una punta, però quan em desperto l'he acabat envaint tot, espero que no s'enfadi. El que m'agrada del fantasma és que no molesta ni em mou mai les coses de lloc. Només passeja i obre i tanca les portes deixant-les sempre tal com les havia trobat. És tan endreçat que a mi em descol·loca una mica. Jo sempre he sigut força desordenat i no em fixo massa on deixo les sabates o la roba i, és clar, compartint el pis això ja no ho puc fer. Em passo el dia endreçant i netejant per no incomodar-lo. No voldria que marxés per no sentir-s'hi a gust.