diumenge, 4 d’octubre del 2020

El dinar

De les paraules que s'encavallaven, unes eren estranyes i les altres no tenien sentit. La conversa era animada i les rialles se superposaven mentre jo restava en silenci, causat per una mancança evident de coneixement. Estàvem asseguts en una taula plena de plats i copes que esperaven que comencéssim el dinar. La taula, tot i ser força gran, no tenia prou espai per encabir-hi tothom i a mi m'havien col·locat en una punta, al costat del cap de taula. Entremig del rebombori, m'anava fent petit, aclaparat per un idioma que pensava que era meu però no sabia entendre. En algun moment, abans de tastar el pastís de carn que m'havien posat al plat, vaig sentir un mareig estrany, vaig notar que les meves mans perdien el tacte i uns segons més tard el soroll del menjador es va aturar de sobte. Havia desaparegut. 

I el dinar va seguir amb grans rialles i sense incidents notables. Només cal destacar que a les postres es va sentir un crit d'esglai en tombar-se una copa al costat del cap de taula, on hi havia un plat amb un pastís de carn que ningú havia tocat. Per sort, la copa era buida i no va tacar a ningú. Un petit ensurt sense gens d'importància.

6 comentaris:

NoName ha dit...

Desaparèixer mola.

Anònim ha dit...

El Pons està notant una absència inexplicable i fins i tot desagradable...

Peix ha dit...

No és veritat, fixa-t'hi bé!

Pons ha dit...

Ets un fatasma?

artur ha dit...

hehehe...que bó ! Va fer un "sinpa" de lo millor !!
Salut ;))

Peix ha dit...

Pons, sí, soc un fantasma, però dels que hi ha pel món, els reals. Fins i tot estava pensant de fer-me polític o comercial d'una consultoria.

Gràcies, Artur! No saps les vegades que m'he trobat en mig d'un àpat pensant, no m'interessa gens el que estem dient. I, això és trist, participo de la conversa amb certa alegria. I per aquesta raó vaig escriure això.

Creative Commons License