Una vida trista

Dos quarts de sis del matí. Sona el despertador. Quina vida més trista la meva, llevar-me a aquestes hores quan podria dormir dues hores més. M'aixeco sentint un odi irracional al pas del temps i al no haver-me equivocat programant el despertador. Maleït jo d'ahir al vespre. Vaig a la cuina i em menjo un dàtil. Es pot caure més baix? Em vesteixo. Tinc tota la roba preparada. Agafo un grapat de dàtils i una mica de codonyat embolicat en paper de plata i m'ho poso a la butxaca. Faig una dieta variada? Vaig lent i es fan les sis del matí. Surto al carrer. És fosc encara. El moviment de la Terra provoca que cada dia es faci de dia més tard. Maleït moviment de la Terra al voltant del sol. Pujo dalt de la bicicleta. Mentre pedalo apareixen les primeres llums del crepuscle. El carrer gairebé perd la tranquil·litat pel meu pas a tota velocitat. Agafo un camí que m'allunya de la ciutat, del seu silenci que aviat, quan es desperti, es trencarà. Avanço direcció oest, veig la lluna que s'amaga entre els núvols. T'has tornat tímida, avui? Per què t'amagues? El cel de mica en mica es va aclarint però encara falta una bona estona perquè surti el sol. Pedalo de pressa, sentint l'aire fresc a la cara i a tot el meu cos. Em concentro per sentir tots els músculs com treballen en una pujada. El meu cor s'accelera. Merda, que dur, em fan mal les cames. Augmento el ritme de la respiració. La bicicleta segueix la traçada que marca la meva vista. Supero la pujada. Per fi! Bec aigua i em relaxo un instant mentre deixo que la bicicleta segueixi avançant. Ara podria estar dormint i no cansat d'una pujada. Aixeco el cap i veig la lluna. Oh, es pot ser més bonica? Aviat es pondrà i és immensa. D'un color groc intens, entre els arbres verds, sota un cel amb el blau del moment abans de l'alba i tacat de núvols de colors rosats, es mostra majestuosa només per a mi. Gràcies, t'amagaves per no revelar abans d'hora un dels millors espectacles dels últims temps. Dos núvols fins, potser són cirrus, es posen al seu davant. És el toc de distinció que li faltava. Oblido la pujada que acabo de fer i pedalo amb força i alegria sense deixar de mirar la lluna que, de mica en mica, es va perdent a l'horitzó. I tan sols uns segons després que la lluna s'oculti darrere la Terra, un raig llarg i ataronjat  il·lumina tot el que tinc al davant. No m'ho puc creure, encara m'hauré adormit i estaré somiant. Paro i em giro i veig sortir el sol. Amb quina força ho fa, de cop tot brilla i el camí, els camps i els arbres sembla que despertin i s'encomanin de la meva alegria. Sense voler m'encego mirant el sol i torno a la realitat. Deixo que m'empenyi per l'esquena. Encara em queden quilòmetres per fer abans de tornar casa i posar-me a treballar. Quina vida.