dijous, 7 de maig de 2020

Adult

No soc d'odiar les persones, mai ho he sigut. El problema és que, ja des de petit, hi ha un tipus de cara que em desperta una lleugera aversió. És una cara d'adult molt concreta que no faré l'esforç de descriure. Aquesta cara no m'és pas estranya, és més, podria assegurar que la veig cada matí quan em rento les dents. Però amb mi, en un mirall, aquesta aversió no se'm desperta. La meva teoria és que hi ha la cara invertida i, potser per l'asimetria o també pel costum de veure'm, l'efecte desapareix. Ara bé, si em veig en una foto, la cosa canvia. Sento l'aversió i penso que qualsevol altra persona que em miri sentirà això mateix. La malícia d'aquest sentiment és que el procés de tornar-me adult ha generat aquesta cara.

8 comentaris:

NoName ha dit...

Tens un trauma freudià molt profund, passa't pel bloc del Pons perquè te la resolgui.

Susanna ha dit...

Hhahahaah! Saps aquella emoticona de la mà a l'ull, com dient "ai, mare!"?? Doncs això!

NoName ha dit...

A Pons's Blog estem de cap de setmana, no sé si el Senyor Peix considera adequat honorar-nos amb la seva presència...

Peix ha dit...

NoName, jo pensava que això del Freud estava més que superat...

Crec, Susanna, que alguna cosa vaig fer per acabar així. Em vaig adonar d'aquest fet fa uns dos anys... Puc posar, doncs, data real de l'entrada com a adult (alguns em diran que va ser molts anys abans, però a mi m'agrada tenir il·lusió).

NoName ha dit...

Amb un post adult que comenta que un no és d'odiar persones però mirant fotos propies té certes corrents despertant-se a les neurones és que allò del Freud encara està per superar-se. És veritat que vivim a una societat massa infantíl, a mi també em costa superar la meva edat, però no per això començaré a sentir odi...

[6:43/44]

https://www.youtube.com/watch?v=KXC3cP0KM0Q&t=403

Peix ha dit...

Però el graciós del cas és que ja de petit no m'agradaven les persones amb aquell tipus de cara. Però podria passar que els meus records m'estiguin enganyant. El meu jo d'ara recorda el passat i les seves vivències, però clar, no puc estar segur que d'alguna manera hagin canviat i que de petit mai sentis cap aversió per aquestes cares... Entrant en aquest mar de dubtes em pregunto. Vaig existir de petit? M'agradaria poder viatjar en el temps i poder-me veure. Però aleshores passaria que un cop vist passaria a ser un record i clar, no podria assegurar-me que fos un record real. Ho deixo aquí.

Estem en una societat infantil perquè així ho ha volgut però no seré jo ara qui la intenti canviar. Es deixa de ser jove i es passa a ser adult quan un nen, sense malícia, et pregunta: "Senyor, bla bla bla?" Una pregunta així diria que te la poden fer a partir dels vint anys. Potser abans i tot. Que diguin que som joves fins als trenta i escaig, és de societat malalta, crec. Encara tindràs raó...

NoName ha dit...

De petit no t'agradava alguna persona adulta del teu entorn que tenia la cara ^^
El més probable és que no t'agradava la cara del teu pare, d'algun oncle, de l'avi, etc. Et pensaves que eres millor que ells i volies agafar el seu lloc al costat de la teva mare o de la teva tieta, o de l'avia, etc. Ja sabem cap a on van aquestes coses, és un trauma Freudià dels xungos i si encara et molesta tal cara és que no ho has superat, així de clar. Ara no ve al cas si vas existir de petit, l'important ja està exposat a les frases anteriors.

El nen t'ha de preguntar "Senyor Peix, bla bla bla?", sino és poc probable que la pregunta estigui dirigida al Sr. Peix quan podria de fet ser qualsevol altre. Per mi que els adolescents encara no serien Senyors [Peixos], però no ens enganyem, cap als 27 ja la joventut s'acaba. Som tots uns irresponsables de merda que tenim por a viure la vida adulta, deu ser culpa del porno que un troba a la xarxa...

NoName ha dit...

"The sun and the moon overlap, never stopping; new spring and golden autumn replace each other, never ending." - The Grievances by Qu Yuan, traducció al català de bassa

Avui al menú tenim les pelis del 2020, no te les vagis a perdre!