dilluns, 10 de febrer de 2020

Dilluns

Hi ha un mar, a la meva vida, on no tinc dret a nedar. Ja fa anys que se'm va prohibir l'entrada i de vegades, quan les tardes són feixugues i llargues, m'agradaria tornar-hi a fer una capbussada.

Però avui ja no pensava en mars llunyans sinó en un dilluns més. A mi els dilluns m'agraden. Llevar-se de mala gana perquè dins del llit s'hi està tan bé. I agafar bicicleta i sentir el vent a la cara per arribar a la feina, despentinat i alegre perquè anar amb bicicleta dona alegria a qualsevol. I tenir idees absurdes i posar-les en pràctica i que surtin bé a la primera i pensar, mare meva que bo que soc. I no és veritat però augmentar-se la moral també està bé de tant en tant. I dinar amb la família, un dinar per llepar-se els dits i tornar a treballar una mica més perquè és el que toca. I llegir una estona, netejar els plats mentre sona música que fa ballar però em recordo que rento els plats i no tinc prou coordinació. I després toca sopar de pressa, amanida, ous i unes llesques de pa integral. I ha de ser d'hora per poder anar a la piscina sense tenir la panxa plena. I llegir una estona més abans que es faci l'hora de marxar. I posar-se els cascs i agafar la motxilla de la piscina i caminar. Caminar a un pas lleuger perquè sí tot escoltant música que sigui èpica i amb molt soroll, aïllat de la resta de vianants, cotxes i motocicletes. Caminar mirant la lluna que ara al febrer és fantàstica. I entre els fanals intuir alguna estrella. Caminar mirant les formes de les branques dels arbres. I les fulles si tenen fulles. Caminar i caminar per travessar mitja ciutat i arribar a la piscina pensant que, si el recorregut fos el doble de llarg, també el faria. I nedar al costat dels jugadors de waterpolo. Nedar a gran velocitat segons el senyor de la dreta i lentament segons els esportistes. Al mig, fent de pont entre els que llisquen sobre l'aigua i els que lluiten contra ella. I després tornar cap a casa, seguint amb la música com si no hagués parat mai, mirant les estrelles entre els fanals, la lluna que ja s'ha alçat i no és tan gran com abans, els arbres que de mica en mica van creixent i la poca gent que torna a casa, a pas lleuger, potser amb ganes de descansar, potser perquè sí. I així acaba un dilluns més. Un dilluns amb sentit, fàcil, sense preocupacions. Cal aprofitar-los.

4 comentaris:

NoName ha dit...

Jo si aniria a la piscina crec que estaria dels que van lluitant amb l'aigua. M'aniria bé per la esquena, però xungo per al nas i els ossos de la cara. Quina sort deuen tenir els peixos per no patir amb miseries nasals!

Aquesta nit m'he oblidat mirar la lluna, anava en pla robot :-(

NoName ha dit...

A quin mar no pots nedar? Pons's blog et dona drets de nedar a quin mar vols, és un bloc lliure de discriminacions!

Peix ha dit...

Malament si no has mirat la lluna! Mira'la avui! Als matins també val la pena mira-la aquests dies. És obligatori.

No pots nedar? Ves a caminar per la muntanya, les vistes són millors que a la piscina!!!

Peix ha dit...

Ni idea de què va venir això del mar que no podia nedar. Era diumenge a la tarda i ho vaig escriure, però l'endemà ja no sabia on volia anar a parar...