dilluns, 3 de febrer de 2020

Assertivitat

Avui he recordat que de tant en tant m'agrada imposar respecte i autoritat. Dec haver sigut tan persuasiu que la meva petició s'ha resolt d'una manera molt més ràpida i efectiva del que esperava. He intentat que no se'm notés la sorpresa, hauria perdut l'autoritat del moment. Aquestes coses enganxen. Al cap i a la fi només he fet valdre els meus drets amb confiança, sense deixar-me aixafar per res ni ningú. Però tot això, quina importància té? Del dia d'avui podria parlar de molts instants genials i pensant una mica, cada dia en té tants... Benvinguda rutina.

Camino escoltant música cap a la piscina. Estic content. Tinc les ganes i la força per fer un bon entrenament. A cent metres d'arribar a la piscina m'envaeix una tristesa profunda i m'entren ganes de plorar. No sé per què. No puc entendre què em passa. L'angoixa és tan forta que estic a punt de girar cua i tornar cap a casa però faig un esforç per seguir endavant. I aleshores veig que el carrer ha canviat. Dijous passat havien tallat els primers arbres. Avui ja no en queda cap. He dit adeu a cadascun dels arbres, ara només escocells amb la soca tallada. Potser estaven malalts.

En entrar al recinte de la piscina ja tornava a sentir-me feliç i quan he començat a nedar només pensava en la braçada.

3 comentaris:

NoName ha dit...

Doncs... el normal és tenir confiança i demanar respecte, què dimonis! Que no has aparegut al planeta per estar trepitjat!! I si algú et diu el contrari li trenques la cara i et quedes tan content :-D

Quan et quedes lluny del Pons's blog és normal que t'invaeixi la tristesa i t'entrin ganes de plorar. Això et passa per no esser fidel a la secta! Jo de tu m'ho pensaria 3 cops abans d'anar a la piscina sense passar pel bloc del Pons.

Pons ha dit...

Ja veig, un cop a la piscina t’has sentit com peix a l’aigua.

Peix ha dit...

Avui abans d'anar a la piscina he llegit comentaris al Pons's blog, per si de cas.