Surto al carrer cagat de por. Miro endavant sense fer cas a ningú. Intento no creuar cap mirada i si per mala sort passa giro de seguida el cap i el meu cos comença a tremolar. Parlo poc i només quan em pregunten i quan articulo les paraules, monosíl·labs, les cames em fan figa. Quan estic entre un grup de persones busco la manera que cap part del meu cos es toqui amb la d'una altra i, si hi ha un contacte fortuït, aparto la part del cos on hi ha hagut el contacte tan ràpid com puc, demano perdó vàries vegades mentre el meu cor s'accelera i una suor freda s'escampa per la meva pell.
Demano perdó per ser qui sóc i ser com sóc. Demano perdó pel mar d'ignorància on nedo des de que vaig néixer. Demano perdó per demanar perdó i fer d'aquesta demanda còmplice de tots els mals. Demano perdó per tenir por, per no mirar, per no parlar ni expressar-me i per evitar el contacte que tan trobo a faltar.
I si tinc por és perquè dec ser culpable. Quin persona innocent hauria de tenir por? Cap ni una. Perquè la justícia és gran i és sàvia i ens tracta a tots igual. I si un dia em troben mort finalment deixaré de ser esclau de la por i seré, per fi, innocent.
2 comentaris:
Tampoc no cal demanar perdó per nedar al teu entorn com tot bon peix, diguem-ne "és el que hi ha". Això sí, intenta no arribar com a mort davant el Pons que et llençarà pel water sense pensar-ho 2 cops!
P.S.
No et preocupis gaire per la justícia, és una entitat abstracte de la qual només els defectes es tornen concrets a la vida real :-P
Quin final més estrany, acabar llençat pel water...
Publica un comentari a l'entrada