El vaig veure quan sortia embalat cap a la piscina i ell pujava les escales sense pressa. Alt i prim amb la cara xuclada i alguns cabells blancs, portava unes ulleres quadrades de pasta fina i em mirava amb un somriure tot saludant-me. Vaig dir-li hola ben ràpid sense perdre ni un segon. L'olor de la colònia que em transporta als llibres d'Alfred Hitchcock i els tres investigadors ja tenia rostre. Per sort no feia tanta olor com de vegades deixa per l'escala; potser se l'havia posat unes hores abans.
No sé com funcionen les colònies però podria afirmar sense por a equivocar-me que amb el temps l'olor es va esvaint. La meva experiència en aquest tema és gairebé nul·la ja que l'última vegada que me'n vaig posar tenia deu anys. Recordo l'època que va ser perquè m'havien regalat una colònia en un pot de vidre amb un dibuix del Tintín i el Milú. Puc recordar encara ara l'olor dolça que tenia. Un dia agafant el necesser per treure'n el raspall i la pasta de dents em va caure i es va trencar impregnant d'olor tota la sala de les piques durant una bona estona. Tothom va començar a dir que feia molta pudor i a criticar la meva colònia. Em va saber molt de greu que es trenqués, m'agradava el pot, m'agradava l'olor i sobretot m'agradava el regal. Des de llavors mai més me n'he posat.
Em va sorprendre adonar-me que ja l'havia vist pel carrer i fins i tot un dia que me l'havia trobat davant la porta havia imaginat que era algun parent o algun amic del veí. Era ell el nou veí. Em pregunto quants mesos deu portar aquí, no ho recordo però em sembla que hi és des de principi d'any.
Nota: Aquest text viola el principi d'única responsabilitat. Té dos usos ben diferents i el seu manteniment em portarà problemes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada