Avui, fa anys, em vaig enamorar de veritat per primera vegada. Recordo l'instant com si fos ara mateix. Era una dia humit i fred com avui i estàvem menjant castanyes abrigats tot posant les mans de tant en tant al foc d'un bidó vell i rovellat.
Podria escriure línies i línies d'aquell dia i de tots els que vindrien després però no fa falta; la majoria ja les he escrit.
I comparant aquell any amb aquest trobo que hi ha una coincidència absoluta i una divergència, també, absoluta. Va ser un any que em vaig sentir molt lliure i molt feliç. Com ara. Sóc lliure i feliç amb la mateixa intensitat. Per altra banda, actualment, no crec que sigui capaç d'enamorar-me. Potser l'edat hi va ajudar.
2 comentaris:
No subestimis la capacitat que tenim d'enamorar-nos, quan menys ens ho esperem i fins i tot en els moments més inoportuns. Em sembla que per això mai no és tard.
Quina por! :P
Tens raó, suposo que tard o d'hora passarà, o sigui que no m'hi preocuparé...
Publica un comentari a l'entrada