Pa

I
Cares. Davant del mirall trec la meva cara. M'espanto i entenc les seves cares de comprensió i resignació.

II
Mirades. Ahir vaig veure una mirada que em va semblar d'odi profund. Anava dirigida a mi i vaig apartar els ulls de seguida. Vaig pensar que eren idees meves i que aquell odi me l'havia inventat. Vaig seguir absent viatjant dins la meva imaginació fent veure que feia cas al que passava al meu voltant però, per por, no vaig tornar a mirar més aquells ulls.

Pa
Somio una festa en un palau noble. Som un grup molt nombrós que celebrem algun esdeveniment que ja no recordo. L'ambient és carregat i fa força calor però no ens preocupa i anem parlant i menjant canapès. La festa s'anima i cada vegada hi ha més crits. Uns quants comencen a jugar fent-se petites empentes que a poc a poc van augmentant la seva intensitat. És un joc violent i em sento incòmode. Vull sortir i marxar cap a casa. No recordo si dic adéu a algú i em trobo baixant la gran escalinata. Veig gent que, rient, cau avall per l'ull de l'escala. Esquivo gent que es pega i s'esgarrapa i que em pregunten si vull jugar. Alguns treuen espases de fulla molt fina i veig com es travessen els cossos tacant de sang les camises. Surto al carrer i alguns pocs també juguen a aquest joc terrible, suposo que són de la festa. Sento que em criden, és una noia amb una espasa que diu que vol jugar amb mi. Jo, pres pel pànic, m'intento escapar, entro en un corraló i em trobo grans pans de color groc. N'agafo un amb la idea de defensar-me i torno cap al carrer principal per córrer cap a casa. La noia de l'espasa i altres que parlen tranquil·lament en un racó em retreuen que agafi el pa. Es veu que és per un concert i seria una desgràcia que per culpa d'haver-me emportat un pa no el poguessin fer. Em desperto.

L'expansió distorsionada dels records

Aquesta entrada, mereixedora d'una sortida digna, esdevindrà una ruta estranya a través del temps i els seus records.

Tot comença amb una música alegre que acaba donant pas a una melodia melancòlica canviant el text original. Unes setmanes remenant imatges i acabar confirmant que l'expansió accelerada de l'univers és degut a una matèria fosca que envolta, que sí que té nom i és ben coneguda malgrat els entesos no són capaços de trobar-la.

Segueix amb una història sobre la miopia on dona raons distorsionades del carrer i la seva gent. Una història que ningú escriu ni s'espera que sigui escrita. Es perd per sempre.


I fi.

Quina sortida més poc reeixida.

Tot és perfet

Aquestes paraules. Les llegeixes en un present fictici. Els teus ulls han rebut la imatge i l'han enviat cap al teu cervell. Allà s'ha processat amb un temps molt curt que ha interpretat el text. Un temps, malgrat sigui molt curt, que et fa viure inevitablement en el passat. Tot és el passat. I si t'enganyes dient que el moment d'interpretar dels nostres sentits ens marquen el propi present, el que veus, sents, olores o toques és quelcom que s'ha fet en anterioritat. És fàcil entendre que passar els dits sobre una paret rugosa no ens mostra la rugositat del present, sinó d'una paret aixecada en un altre moment. El so, la llum... tot el que t'arriba al teu cos és el passat. Potser un passat tan curt que no podem apreciar, però, al cap i a la fi, és passat.

"Viu el present", et diuen. Però si la veu que has sentit ha hagut de viatjar per l'aire fins a arribar a les teves orelles. Quina incoherència.

Ara bé, viu el passat, viu-lo amb ganes i amb alegria. Viu el passat més proper que les lleis de la física que regeixen l'univers i el teu propi cos et permetin!