De matinada escric la carta que no t'enviaré. Una carta que només explica un terç de la veritat. L'altre terç és d'ella i el que resta és teu:
Jo no els coneixia. Eren simpàtics i no paraven de fer conyes. M'ho estava passant bé i em sentia còmode per primera vegada en forces anys. Vaig riure, vaig cantar i vaig ballar. Per unes hores vaig tastar la llibertat.
El collaret
Porto hores escrivint no més de quatre frases i ara que ja les tinc, les esborro i les guardo per a mi. Vas decidir quedar-te a la terra dels Elfs entremig de volcans i platges de sorra negra. Potser un dia quan torni et trobo i aleshores tornaràs a penjar sobre el meu pit.
2 comentaris:
Mai he portat collaret, fa com cosa portar una cosa penjada del coll
És molt perillós, sempre m'ha fet por que quedar enganxat a la porta de l'ascensor amb la conseqüent mort horrible per asfíxia (o secció si la cadena talla...)
Publica un comentari a l'entrada