La meva força podria portar-me pels camins que em vingués de gust imaginar. Però darrere aquesta frase s'amaga un viarany pedregós. El veig i el cor em fa un salt. No crec que es deixi endinsar a les seves entranyes. I jo el miro de lluny, lligat a un corda que surt des d'un racó amagat del meu cervell. Els meus peus es tornen de cristall. Si avanço em trenco, si reculo també. Em quedo quiet mentre la meva sang s'enfosqueix del verí que dóna la corda. Compto el temps. Arribo a cinc-cents i em sento tan cansat que m'adormo.
Nota: No sé què té a veure el títol, però ha de ser aquest.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada