Ocell

No vull, no puc, no marxa, just el contrari. Cada dia és més a prop. Jo sóc fred, soc una roca. Sóc indiferent. I una merda. M'estic desfent al davant de tothom i no trobo la manera de girar cua i tornar a la glacera d'on vinc. Tot allò que havia oblidat fa tant de temps; tremolo.

Sons, imatges, textures, olors. Quin és el gust?

Vaig caure en l'oblit de la vida, en una font de fel. Vaig tapar-me la cara per netejar les formes. Vaig esculpir-me buscant la puresa. Vaig obrir la porta deixant escapar la fe. Vaig vestir-me en la foscor i finalment vaig dormir.

El meu despertar va ser plàcid. La llum del matí s'havia escolat per l'habitació, el soroll a la llunyania dels ocells traspassava les finestres i tot, absolutament tot, era nou. Quan vaig obrir els ulls vaig descobrir un sentiment cruel. Vaig intentar eliminar-lo però la meva mirada no va voler canviar. M'havia tornat malvat i ho sóc encara ara.

No puc, no marxis. No vull...