La pruna pudia i podia haver-la llençat, però aleshores no hauria escrit aquesta merda de frase. La pruna, que quan la vaig comprar era verda, ara havia agafat un color fosc i s'havia estovat. Una floridura blanca l'estava envaint des de la part inferior que havia rebentat. Tota la nevera desprenia una fortor desagradable. La carn de feia dies havia perdut el to vermell i havia fet una espècie de crosta al seu voltant. El tàper destapat de la sopa que havia sobrat fa dues setmanes feia una olor agre, com el bric de llet on de la seva obertura en sortien uns fils blancs que de mica en mica semblava que volguessin colonitzar l'espai. I és que, de fet, la pruna no es trobava en un ambient hostil.
I ara us deixo amb una aportació del gran poeta Poeta del Mató (ho sento):
Execució
Els dies periran
sota la mà ferma
del botxí fidel
a la sentencia dictada.
De les fonts en brollarà sang,
les muntanyes es deixaran caure,
els arbres arrencaran el vol
i el cel s'esvairà.
Els àpats familiars en seran testimonis,
l'ofec començarà pels més menuts
i els grans veuran el destí que els espera.
Deixeu tot el que esteu fent,
canteu l'al·leluia per places i carrers
i anuncieu amb joia els dies que vindran.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada