Més u

Aquest any el definiria com a any de contrastos. Per una banda molt bé, però per l'altre un desastre. Qui em conegui una mica es podria imaginar a què em refereixo quan dic desastre, però segur que s'equivocaria ja que la realitat es molt més complexa del què he volgut fer veure. Diga'm recelós i complicat.

Ara farà un any, tot just al començar, vaig tenir una de les decepcions més grans dels últims anys. Tan gran que em va costar molt acceptar-la. fins al setembre, perquè  durant l'estiu no em vaig sentir capaç d'enfrontar-mi. He de dir que, mirant amb perspectiva, la decepció me la podria haver imaginat des de mesos enrere i segurament l'hauria evitat. Però ara és fàcil dir-ho.  A la tardor vaig poder superar la decepció, que ho vaig aconseguir acceptant la situació i posant-me objectius nous amb les seves respectives fites, i alguns completament allunyats de la causa, però així va anar.

Després van venir dies molt intensos de feina, sovint autoimposada, que em van donar reconeixement i una confiança en mi mateix molt gran, però alhora em van provocar una mica d'estrès que aquest cop es van manifestar en dies d'insomni en un principi. Gràcies aquestes nits llargues, he pogut determinar com baixa la meva productivitat a la feina l'endemà. Entre un 60 i un 70%. És moltíssim. Tot anava més o menys bé però a començaments d'any normal vaig tenir uns dies que no vaig poder complir prou amb la feina, que no passava res, però em va crear molta ansietat i erròniament ho vaig amagar. Després d'això vaig caure en uns dies de malestar que intentant que no es notés la cosa va anar a pitjor fins que  un cap de setmana amb una pressió de feina que em vaig fer jo mateix i personal molt gran vaig quedar completament aïllat del món malgrat que la situació i els elements que em van envoltar haurien hagut de fer tot el contrari. Lògicament no vaig explicar res (fins avui) i va tenir unes conseqüències poc agradables però inevitablement necessàries.

Després d'això vaig estar dos mesos que em sentia molt sol, i no perquè no tingués gent al voltant, sinó que devia ser una reacció a tot plegat. Un fet curiós d'aquests dies va ser que, després d'una nit d'insomni i una mica d'ansietat em tocava revisió mèdica i a l'hora de fer l'electrocardiograma la doctora em va dir que tenia arítmia. Em vaig posar a riure i li vaig explicar com havia anat la nit. I em va dir que anés en compte. Durant aquests mesos vaig canviar de cop. Prou de cursos durant un temps, seguir amb els objectius àmpliament superats de la decepció, millorar la tècnica a la de piscina, sumar a la piscina nous esports, alliberar-me de responsabilitats innecessàries, tornar a riure i dir estupideses fins que em demanin que calli per pesat (com ho trobava a faltar) i intentar tornar al nivell de rendiment a la feina que havia tingut a la tardor.

Ara ja han passat molts dies i surto amb bici el màxim que puc i estic descobrint que els voltants d'on visc també mereixen ser respectats. M'he posat una mica més fort que abans, m'he aprimat més i em vaig comprar un rellotge molt simple que em calcula el meu exercici diari. Es veu tan minimalista que ningú es creu que ho faci. M'encanta. I a la feina mica en mica vaig tornant a la normalitat encara que he fet molts dies de vacances. Ah, i he tornat a escriure molt publicant alguna cosa lletja, trista i incòmode perquè són molt divertits els personatges foscos. Però també alguna cosa més agradable, espero.

Respecte a un objectiu que em vaig posar l'any passat, l'he complert i aquest any el seguiré complint. Me'n sento orgullós.

Ostres que llarg m'ha quedat. Paro aquí. Espero que no ho llegeixi gaire gent. Per sort les visites d'aquest bloc són molt escasses. Intento cada any fer un repàs públic sense esperar res a canvi. Total, no em coneixes, oi?

(Nota: aquesta és l'única entrada de l'any on tot el què hi diu es refereix a l'autor. La resta no)