Cadascú va apuntar en unes cartolines de manera completament anònima l'adjectiu que creia que més se'ns adeia. Vaig posar adjectius com alegre, divertida, compromès, intel·ligent... I quan tots vam haver acabat, el responsable les va recollir i les va posar en un sobre amb el nostre nom.
Tot seguit ens va fer de dir un a un en veu alta quin adjectiu ens posàvem nosaltres mateixos. Quan em va tocar a mi vaig triar distret. Ho vaig triar perquè tenia la sensació que mai acabava de posar els dos peus a terra. Tenia el pressentiment que sovint em deixava alguna cosa en tot el què feia i vivia. Creia també que la resta del grup pensava el mateix de mi i que per aquesta raó no sempre em tenien en compte, però mai ho havia vist com un problema. Un cop dit l'adjectiu el responsable el va apuntar amb una cartolina d'un altre color i la va posar al meu sobre.
Un cop vam acabar tots, ens va repartir els sobres i pel mateix ordre anterior cadascú els va anar obrint per llegir els adjectius anònims i tots es van satisfer molt en veure que s'ajustaven al què havien dit. I quan va arribar el meu torn, vaig treure primer la meva cartolina. Fent-me el graciós vaig llegir l'adjectiu afegint que qui ho havia escrit l'havia encertat de ple. Veient que la meva broma no havia aixecat somriures vaig començar de seguida a treure les altres cartolines. I els adjectius deien solitari, indiferent, fred, egoista, prescindible...
5 comentaris:
No no! això no és creïble! En aquestes activitats la condició és que només es diguin coses boniques, pobre crio! si el traumes de per vida! I venga vaaa! em deixo anar! :) penso que el terme prescindible no existeix, vull dir que la paraula ja sé que sí, però que si ningú és IMPRESCINDIBLE, aleshores, tampoc ningú pot ser PRESCINDIBLE, perquè un sense l'altre no té sentit. Però bueno, tampoc em facis molt cas que la lògica no és el meu fort.
Jo no en faria cas, ni tan sols són capaços de posar-se d'acord en definir-te.
Jpmerch, evidentment no devia despertar gaires simpaties al grup. No puc saber si en podrà fer cas o no. El cop devia ser dur, però la història es va acabar en aquell moment. Segurament en un futur, si la història continua, esperem que ho hagi pogut superar.
Gerònima, normalment es diuen coses boniques, que és el més fàcil, però aquest cop ha anat així, ho sento, no tinc compassió pels meus personatges foscos. De fet, he de reconèixer que en una activitat semblant en un curs d'aquests "molons" de lideratge, vaig veure-hi un cas similar però per sort menys dolorós.
I si entrem en el món de la lògica, el qual tampoc és el meu fort, es podria pensar just el contrari. Si ningú és IMPRESCINDIBLE aleshores tothom és PRESCINDIBLE. Però posaria la mà al foc que en un grup cada un dels seus membres pot aportar alguna cosa, fent que cadascú quan troba la seva millor posició es torna IMPRESCINDIBLE. Per tant, ningú podrà ser PRESCINDIBLE dins del grup. Perquè sense un dels seus membres, el grup esdevé nou. I si no et deixo convençuda amb aquesta última frase, aquí hi tinc un exemple amb paraules:
La Cristina va néixer a l'hospital.
En aquesta frase podem sentir-nos feliços ja que un naixement sempre és una alegria. Si imaginem les paraules com a elements dins d'un grup, veiem que cada una és imprescindible. Evidentment cada paraula té la seva funció i posició. I, suposo que saps cap on vaig, què passa si prescindim d'una paraula del grup?
La Cristina va a l'hospital.
Una frase completament nova, un altre sentit completament diferent, que ens podria preocupar o si més no té el seu misteri, i que fins i tot canvia el seu temps.
I deixo aquí la meva lògica estúpida.
Ei! :)
Com que continuo pensant que ningú és prescindible, ni dins ni fora d'un grup, intentaré rebatre't amb el teu exemple. Dius (i m'encanta la frase): "Perquè sense un dels seus membres, el grup esdevé nou", estic convençuda que això és així i per tant, hi ha d'haver una reorganització dels rols. Pot ser perfectament, que sense cap nova incorporació de paraules, la paraula "va" s'hagi de canviar per una altra paraula (Voler és poder! sobretot quan ens ho imposen o sí o sí) i aleshores "va" es transforma en "nasqué" i la frase torna a tenir sentit, malgrat que és un frase nova (grup nou) però continua funcionant:
La Cristina nasqué a l'hospital.
I aquí deixo la meva lògica estúpida II :)
Primer de tot vull justificar la meva meva demora en respondre aquesta discussió. M'estava fent el sopar que se m'ha cremat perquè m'he despistat. El sopar, com a grup, ha hagut de prescindir de la part cremada fent que el què ara estic menjant sigui relativament bo i no un desastre com hauria pogut ser. Evidentment en aquest cas era necessari que el membre del grup (una llesca de pa de motlle integral del forn del davant de casa) cremat fos retirat. El grup ha sigut nou i per sort ben bo (prometo que és cert i que normalment no menjo pa al vespre però avui feia una excepció).
Ara anem a la resposta, tot i que amb la meva justificació del sopar ja he ensenyat totes les meves cartes i per tant no puc sinó acotar el cap i admetre que la teva lògica estúpida és millor que la meva. Oh, no! Jo que pensava que era el millor. El meu ego ha quedat trencat a bocins.
He trobat genial l'explicació en la "mutació" de les paraules! La Cristina nasqué a l'hospital. És interessant veure com al final un grup es pot adaptar a les adversitats i treballar per un mateix sentit que el que tenia abans. Visca!!!
Un cop vaig escriure un conte sobre la mutació de les paraules. Era tan absurd que em vaig espantar. Vaig treure'l del blog amb la idea que era prescindible. Quanta maldat...
Bé, me'n vaig a escriure alguna història recargolada, incòmode, trista, bèstia No! vaig a llençar a llesca de pa que tot fa olor de cremat.
Publica un comentari a l'entrada