A la piscina

Ahir fent la meva sessió de piscina darrere unes ulleres sense graduar, mig rallades i plenes de gotes vaig avançar a gran velocitat i fent notar la meva superioritat com a esportista a una senyora d'una edat confusa però tirant a una xifra digna d'admiració de manera que, molt satisfet, tenia tot el carril per a mi sol durant la resta de la piscina. Però quan estava a punt d'arribar al final me la vaig tornar a trobar al meu davant. Espantat, davant de tal velocitat i amb una manera de nedar tan discreta que passant pel meu costat ni me'n havia adonat, vaig parar-me amb sec. Aixeco el cap i és ben cert, veig a la senyora com es para un moment abans no torni a fer una nova piscina. No em puc creure com s'ho ha fet però com que la meva vista és bastant borrosa, imagino que m'ha avançat i que ella sí que és una esportista de debò. I quan ja tenia la idea que per enèsima vegada jo era noi que va parant per deixar passar els que en saben, em toquen a l'espatlla i una senyora clavada, amb el mateix vestit de bany, el mateix casquet i les mateixes ulleres em demana pas i em diu que no em quedi parat al mig de la piscina. I em vaig posar a riure sentint-me igual com es deuria sentir la llebre, enganyada per dues tortugues ben espavilades.

Tardor

Una nova proposta de Relats Conjunts

Una mirada a l'infinit i una gran màscara que t'amaga. I mires com les fulles s'assequen dia a dia i van caient sota una pluja fina. I en un llit de fulles lentament treuen el cap petits bolets, amb esperança, amb el desig de ser alguna cosa però també amb la por de no ser tapats per les fulles mortes que es precipiten amb un vaivé tranquil. Intentes treure el cap com els bolets però la màscara no et deixa i quedes ocult entre un paisatge humit de tardor. I de sobte una gran tempesta et sacseja i et desfà la màscara quan menys ho esperes i quedes despullat entremig de les vinyes a la vista de tothom. Corres i t'escapes dins del gran bosc de castanyers buscant el més alt. Sota el seu tronc, fora de les mirades de tothom construeixes el teu refugi. Mica en mica vas veient com la tardor avança i com una fulla et vas marcint i l'hivern et quedarà tan lluny que no podràs fer ni un sol pas per arribar-hi.

Edicte

Per ordre de l'alcalde es fa saber a tothom que a partir del dimecres dia 16 de novembre l'hora d'anar a dormir no serà més tard de les 12 de la nit i l'hora de llevar-se no pot ser més tard de dos quarts de vuit del matí. Qui vulgui incomplir la norma que s'atengui a les conseqüències de salut i rendiment minvat que li pot comportar. Queden exempts de la norma els divendres i els dissabtes.

Cada dilluns, dimarts i dijous cal anar a la piscina i fer un mínim de 40 piscines que sinó és massa poc, deixant en un interval de 60 a 80 com el número òptim de piscines a fer en cada sessió fins a finals d'any. Per tal de seguir el ritme es rebaixarà el consum de tabac fins a mínims de manera que no es pot superar la marca de mig paquet en cap de setmana i queda completament prohibit el tabac de dilluns a dijous sota pena de mort prematura o un cansament excessiu en el transcurs de la natació.

Queda completament prohibit l'alcohol entre setmana i al cap de setmana se'n rebaixarà el consum de manera que la irritació permanent d'estómac no causi dolor. Només es podrà excedir el límit del consum sota la responsabilitat i el coneixement que la següent setmana el mal d'estómac serà dur i constant, amb una intensificació durant la digestió.

Vine amb mi

Vine amb mi i anem fins a la font a jugar amb les fulles que cauen pel vent. Llencem-les enlaire per veure com volen i cauen sobre nosaltres lentament. Anem, emportem-nos la disfressa i amb la capa volarem i ens farem superherois. Salvarem les fulles que s'escapen dels arbres; cadascuna que salvem serà una gran victòria i les guardarem com els trofeus més importants per sentir-nos els herois de tota la terra.

Sóc feliç

Avui m'he comprat una d'aquestes màquines que et fan feliç. Ara sóc feliç, molt feliç. I quan trec la meva màquina la gent em mira amb afecte i admiració i també amb aquella mirada d'enveja i pensen que s'ho volen comprar per ser més feliços que jo. Alguns diuen que per a ells no els cal una màquina així, i veus la seva cara trista i amargada. Alguns volen jugar-hi però no els deixo. Potser només un moment per fer-los gruar i notes la seva cara de felicitat durant un moment. I amb uns mesos tots aquests tindran la màquina però ja no seran els primers, uns perdedors, però seran feliços.

Sí, sóc un egoista convençut i seguiré vivint cada dia per passar-m'ho bé i per viure dels plaers banals que em dóna la societat.


Prou! N'estic fart!
La felicitat no és això, potser requereix temps, treball, ganes i tantes i tantes coses que poden ser tan diferents segons cada persona... No ho sé què és la felicitat, però tanta banalitat segur que no. Sempre he pensat que la felicitat la pots gaudir mirant enrere i mirant endavant el teu temps si has aconseguit una harmonia del teu entorn i de les teves actuacions. Serenitat. Estimar i ser estimat. Jo què sé; un dia si tinc sort m'aniré fent vell i podré saber si sóc feliç o no. Ara m'hi sento. I no m'he comprat res, ni ganes!
És estrany tot plegat, però el món ultra-racional i instantani que vivim no crec que hi ajudi.


Bé, prou de bajanades. Vaig a mirar quina és la última novetat tecnològica que em crearà una nova necessitat imprescindible.

Pacte

Avui he sentit aquesta frase:

La tecnologia és el diable.

I llavors ho he deixat tot i he marxat caminant despullat cap al camp. Però degut a els problemes de visió que tinc no veia bé els cotxes i m'era difícil poder travessar el carrer que m'apartava del camp. I com que plovia he quedat xop de seguida i per culpa del fred he començat a tremolar.

Ara ja sóc a casa davant de l'ordinador, amb una estufa engegada i de tant en tant faig una ullada al televisor on fan un documental sobre grans construccions i com utilitzaven la roda per moure roques immenses. Sóc feliç d'aquest pacte amb el diable.

Autocontrol

Quan es va aixecar sense donar ni un sol instant perquè els altres fessin el mateix, ja s'imaginava com canviarien les seves cares tan rialleres, tan descansades, tan innocents. I va ser així. Es va equivocar però llavors no podia pensar, i sense autocontrol els va trepitjar en un moment per desfigurar aquelles cares que ara descansaven mig tremoloses esperant que el silenci els fes oblidar per sempre. Aleshores va desaparèixer, sense deixar rastre, fos de cop, i lentament va tornar la calma.

Temps moderns?

Una nova proposta de Relats Conjunts

T'ha absorbit el sistema encara que hi volies estar a fora. Et provoca cert vertigen i alhora penses que és genial el mecanisme humà, malgrat no l'entens gairebé gens, que ha permès que ens engolís i també engolir sense adonar-te'n. Ets part del sistema.

Llavors et diu el sistema entre altres coses: Tu no estàs sol. Sempre hi ha algú que pensa com tu i jo t'ajudo a trobar-lo. Que fàcil i quina por. Però perquè por? El problema no és el sistema sinó com l'utilitzes, això és el què fa et por.