Abans d'anar a dormir, de tant en tant, m'imagino pujant una muntanya de sorra fina daurada sota un sol immens que ho asseca tot, enfonsant la mà dins la sorra notant el pessigolleig i l'escalfor que em crema, agafant la sorra i deixant-la escolar pels dits veient com cau lentament i constant, mirant cap a l'horitzó i no veure res més que dunes i dunes i la línia fina que separa el cel de la terra...
De debò és així el desert? Jo l'imagino com un paisatge senzill, simple, perfecte, immens... Un dia hi vull anar per saber-ho del cert.
4 comentaris:
Jo no he estat mai al desert, però una vegada vaig pujar una duna molt alta a una platja andalusa i a mig camí la situació era força angoixant... tot i que arribar a dalt va ser genial i va ser una gran recompensa.
Hauré d'anar doncs andalusia que està més aprop.
No sé perquè tinc aquesta fixació amb el desert... i des de fa forces anys!
Ves al Delta de l'Ebre! També hi ha dunes i és més a prop...
Si torno al Delta de l'Ebre m'hi quedo a viure. Llàstima que hi hagi tants mosquits a l'estiu...
Publica un comentari a l'entrada