dilluns, 27 de desembre de 2010

Res

Aquell dia havia comprat de tot i força. Caminava carregat cap a casa quan de cop i volta en un semàfor vaig dir prou. La meva paciència tenia un límit i cansat d'esperar vaig regalar-ho tot al primer que passava i li vaig dir:
-No.
Aleshores ell va aixecar el puny enlaire i ajudant-se del seu propi pes el va encastar al bell mig del meu crani. El cop del tot inesperat em va fer caure a terra i marejat em vaig aixecar per marxar corrents però el semàfor no s'havia posat verd. Amb amargor vaig cridar amb totes les forces que em quedaven:
-Els càntirs de terrissa suen!
I vaig passar en vermell fent cas omís del clàxon del camió que s'acostava a tota velocitat.
Ja a l'hospital, amb mals a tot el cos vaig xiuxiuejar:
-Tanta estupidesa per res.

2 comentaris:

Adbega ha dit...

Això si que és surrealista! Més que la trena dels somnis!

Peix ha dit...

Va ser un impuls que no vaig poder reprimir.
Em vaig escriure a sobre.