La son em mata. A la feina, al carrer, a casa. Noto una força que m'apreta sota als ulls, em costa aixecar el cap que a més a més em fa mal i les parpelles em cauen constantment. Se m'aixeca el paladar, obro la boca, agafo aire i em ve un badall cada 30 segons. Intento mantenir el cap dret. Em frego el ulls que ploren de cansament. M'estiro cada múscul del meu cos mentre faig l'enèssim badall. La son pot més amb mi.
Però cada vegada que intento posar-me a dormir em ve al cap la sorprenent Història del Senyor que caminava amb les cames en fase i em poso nerviós i no m'adormo.
I no m'adormo i m'enfado i crido i ja no vaig a la feina perquè m'han portat en un contre on hi ha gent com jo però no saben la història. Molts dies intento escapar-me de l'habitació a l'hora de dormir perquè tinc por i estic molt nerviós però arriba la infermera i em sacseja molt fort i de vegades em bufeteja la cara però no sempre. I si aquell dia m'ha bufetejat arriba un senyor molt fort que em fa estar estirat al llit mentre la infermera em posa una injecció al braç que em relaxa però no em fa adormir. Llavors sóc molt feliç perquè tot és molt bonic i tot es mou delicadament menys el què es mou ràpid que no ho veig be però no m'importa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada