L'autobús

Quan es van obrir les portes vaig arrencar a córrer per no perdre l'autobús. Vaig pujar per les escales mecàniques tan ràpid com vaig poder entrebancant-me amb tothom i entre crits d'un grup de guiris amb xancletes vaig fer-me pas fins al final de la pujada on vaig tombar cap al passadís de l'esquerra. Cada vegada corria més ràpid. M'imaginava ser un corredor que es troba en un gran estadi olímpic al mig dels cent metres llisos però estava a la sortida del metro i els meus pulmons volien sortir segurament per com els maltractava. Vaig pujar les escales creuant els dits amb força per veure l'autobús blau i quan vaig arribar a dalt, sí, encara hi era! Vaig córrer content cap a l'autobús però aquest va arrencar, no el podia perdre ara! Correria fins al semàfor a veure si em podia recollir allà. Vaig córrer girant el cap i aixecant el braç perquè l'autobús em veiés i parés però no em veia. Em feien mal les cames de tant córrer i tenia mig autobús que em saludava quan sense fixar-me vaig posar el peu dins d'un escocell on reposava i m'esperava pacientment un arbre gros i fort que vaig abraçar amb tanta força que el crec que vaig sentir no sé si va ser del meu cos o del seu tronc.