Dinar de diumenge

El sol entrava de biaix pel gran finestral del menjador il·luminant el meu plat com si fos una obra d'art. Me'l vaig mirar. Un turbot a la brasa acompanyat de patates al caliu. Una delícia; t'encantarà, em van dir amb un somriure afable que vaig interpretar com a maliciós.

Cada peix, de mida indecent per justificar un preu astronòmic, mort, cuit, servit amb una decoració que semblava un homenatge al seu sacrifici, esperava a ser devorat per uns afamats humans. Uns humans que anaven seient entre rialles, cruspint-se amb la mirada un peix que mai gaudiria del confort que ells tenien, que es podrien saltar el dinar i la seva vida no patiria cap daltabaix.

Vaig ser l'últim de seure entre un bon profit general i de seguida el soroll de les rialles va ser desplaçat pel dels coberts colpejant i esmicolant el turbot sense cap mena de respecte a la vida. Com obrien la boca, carregats de plaer per entaforar-hi la carn que se'ls desfeia sense mastegar-la. Que no tens gana?, em va preguntar l'àvia. El meu turbot es refredava sota la meva atenta mirada.  Tenia la boca oberta, un ull cec i l'altre cremat per una brasa i les marques de la graella per tot el seu cos. Entre el martiri i la natura morta, aniré directe a les postres, vaig respondre apartant el plat del meu davant.

I i II

I

Des d'un punt de vista lògic i realista, les meves paraules havien de quedar entre ella i jo. Eren unes paraules dures, d'una càrrega emocional forta, dites des de la confiança i la seguretat que no les escoltaria ningú més i ni molt menys a qui anaven dirigides. Tan bon punt van sortir de la meva boca, me'n vaig penedir. Vaig notar els crits d'horror, d'enuig i d'impotència i com una còlera que no era meva s'apoderava del meu interior. Vaig notar com em sacsejaven. La vista durant uns instants es va tornar borrosa i vaig sentir-me marejat fins al punt d'haver-me d'agafar a la taula per no caure. Vaig intentar dissimular, però no sé si me'n vaig sortir, ni si ella va notar el mateix que jo.

Els crits van ser tan reals, tan bèsties; eren crits sords que només es podien sentir des de l'interior o des d'una realitat on no podem accedir. En aquella habitació hi havia algú més, algú que plorava de pena, que esperava un punt de bondat per part nostra, una bondat que havia quedat feta a miques després de les meves paraules. Des d'un punt de vista lògic i realista, les meves paraules havien de quedar entre ella i jo, però quan la lògica s'escapa, quan la realitat va més enllà del que coneixem, l'ambient es transforma en una realitat estranya i complexa, connectant la vida més enllà del que podem imaginar. Vaig sentir-me abatut i he intentat demanar perdó, però ara sento que clamo al no-res, que potser ja és massa tard.

II

Reconec que evito la vida mateixa, que evito a acceptar la bufetada que m'hauria d'arrencar llàgrimes si encara fos capaç de fer-ne. Vaig allunyar-me per no fer més mal, però sobretot per salvar-me. Vaig desaparèixer en silenci, per no molestar, però sobretot per alliberar-me de mi mateix. Et vaig trobar a faltar; així i tot, no tant com quan et tenia la vora. I vaig aprendre a viure evitant el rebuig que, per molt que ho vaig intentar, el meu cos va refusar a acceptar. Amb el temps vaig tornar-me en un estrany, en una antiga amistat perduda.

Quan estigui segur que no et veuré per casualitat en girar la cantonada, aleshores demanaré que m'abracis, que m'hidratis per poder-te plorar com et mereixes.

Amor

Què és l'amor? El terra és ple de fang i tolls i la bicicleta rellisca malgrat que busco la traçada bona per avançar per una pista que fa anys era una carretera asfaltada. Queden encara algunes restes d'asfalt que resisteixen a l'erosió i a les inclemències del temps que, en lloc d'ajudar, els seus bonys fan de la pista un camí ple de paranys. El camí s'estreny i en una pujada apareix un cotxe que s'aboca a la perdició. No fa ni l'intent d'aturar-se ni apartar-se. M'emparro bicicleta en mà cap a unes mates per tal que no m'envesteixi. El cotxe baixa amb un balanceig força còmic que em fa perdre les ganes d'enfadar-me. El seu conductor, quan el cotxe passa pel meu costat, ni em mira. Té el volant agafat amb molta força i la mirada fixada endavant i plena de terror. Va ben perdut. Suposo que l'hauria d'avisar que més avall el camí és impracticable, que amb aquell cotxe urbà és probable que quedi encallat i que intenti girar cua com més aviat millor. No ho faig, no tinc temps que el cotxe ja es troba uns metres més avall. Torno cap al camí i pujo dalt de la bicicleta. De seguida m'aturo. No giro cua per avisar-lo, sinó que aparto algunes pedres. Si és prou sensat per tornar enrere, la pujada li serà més fàcil. No em pregunto què és l'amor, vaig amb bicicleta per una terra que estimo i que em fa sentir lliure i feliç.

La pista puja cada vegada més i de mica en mica va abandonant l'obaga. El terra es torna ferm i l'única dificultat que em trobo és un pendent diabòlic. Però el conec, sé a on afluixa i a on toca prémer fort per salvar-lo. I arribo, una bona estona més tard, dalt de la carena. Mai m'hi he trobat a ningú, fins avui. Darrere unes alzines hi ha una parella tan concentrada en ella mateixa, que no em veu. Deixen anar crits amb la seguretat que en aquella muntanya inhòspita ningú ho sentirà. Suposo que si no he sentit aquests crits abans és per l'esforç de la pujada. Continuo el meu camí, però no em puc treure la imatge que acabo de veure. Què és l'amor? Aquesta passió és amor? O és tan sols luxúria? O ho és tot? El que és clar, és que allà dalt, amagats de la vista de tothom, la parella és una unió prohibida. Quina edat deuen tenir? Aquelles canes. La panxa. Pressuposo que vora la cinquantena, tal com vesteixen, perquè no sembla que hagin tingut temps de treure's la roba. Fins i tot una mica més de cinquanta. Jo m'allunyo i els crits no cessen, cada vegada més allunyats, més apagats. I per primer cop en tot el dia, els núvols es trenquen i els raigs del sol, en un inici tímids, aviat banyen i escalfen la resta del meu camí fins a tornar a casa.

Mancança

Com a fervent seguidor de l'epicureisme, trobo vergonyós i sobretot una font d'infelicitat el mal que he patit aquests dies a la musculatura de la boca. És per això que la setmana passada un fisioterapeuta em va arreglar el problema. No el va arreglar ni amb pastilles ni amb massatges, sinó fent-me preguntes, descobrint la raó del problema i proposant-me una solució:

Avançar set mil·límetres el seient de la bicicleta de carretera.

A més a més, em va ensenyar uns exercicis per alliberar tensió, però no venen al cas, ja que la solució de set mil·límetres em va causar una forta impressió l'endemà quan vaig baixar de la bicicleta.

Ai, jo no venia parlar dels meus problemes absurds que es compten per mil·límetres, venia a parlar de la vista.

Explico primer quina és la situació mèdica actual respecte a la meva visió: les revisions em diuen que tinc una vista excel·lent i mirant lluny i a prop veig una imatge definida i clara sense problemes, quan porto ulleres o lentilles, és clar.

Fa dies, vaig veure en una plaça una dona que em resultava molt familiar, però no sabia reconèixer. Em va saludar i jo, per no ser descortès, vaig retornar-li la salutació. Va resultar ser una companya de feina. Ens veiem cara a cara quan estem treballant, a una distància de deu metres, més o menys. Fins aquí tot correcte, ja que les relacions laborals no haurien de sortir del lloc de treball.

L'altre dia, havent arribat massa d'hora, esperava davant d'una cafeteria. Havia mirat a banda i banda sense veure a ningú conegut. A prop meu hi havia un grup nombrós de gent molt bramaire que semblava que anés a celebrar alguna cosa. Vaig veure també tres persones fent un cafè: dues dones i un home que em van mirar i jo vaig continuar esperant, dret, a poques passes d'elles. Cinc minuts més tard, vaig adonar-me que les tres persones de la cafeteria eren amb qui havia quedat; aquelles cares desconegudes havien pres la forma que esperava veure. No les culpeu, faltava que arribés més gent i van pensar que no volia ser molestat.

Dissabte passat, després d'aparcar el cotxe, vaig sentir algú que em cridava. Em vaig girar i vaig veure una dona que saludava des d'una furgoneta. Vaig pensar que era un tipus de vehicle que m'agradaria tenir. Una furgoneta de color blau metàl·lic, amb cortines a les finestres posteriors i això feia pensar que estava preparada per a fer tota mena de viatges. No vaig reconèixer qui era la persona que saludava i vaig pensar que el crit que havia sentit no anava dirigit a mi. Poc després el meu telèfon sonava retraient la meva falta d'educació. Vaig demanar perdó, que tampoc soc tan mal peix.

Obviant que hi podria haver més casos similars dels quals no en soc conscient, dels que conec hi ha un possible patró. En els tres casos, la manca de visió ha passat en llocs bastant concorreguts i a mi, molta gent, m'atabala. En els tres casos havia conduït. A mi conduir m'agrada, però m'avorreix. I com que m'avorreix, mentre condueixo escolto audiollibres de filosofia com també d'història i això fa que, quan surto del cotxe, el meu cap es trobi bastant lluny d'on es troba el meu cos. La culpa de la meva condició és per la quantitat de gent? O bé per l'estat corporal després de la conducció? O potser és per tenir la ment divagant entre idees que espero entendre algun dia? 

La conclusió precipitada sense tenir en compte el paràgraf anterior és la manca d'interès en la vida social i a les persones en general.

La percepció del temps

Algú em pot explicar com de cop i volta ahir era quatre d'octubre, dia de Sant Francesc d'Assís, i avui és quinze d'octubre? Quin any és, mil cinc-cents vuitanta-dos? El temps, una simple il·lusió de fotogrames infinits del qual tan sols som conscients d'un d'ells en cada instant entre totes les possibilitats, em té una mica fastiguejat. I si no són fotogrames, per dir-ne d'alguna manera? Doncs m'és igual. La percepció de canvi constant que em permet anar veient com el text que estic escrivint creix de mica en mica a la pantalla se m'escapa sense ser-ne gairebé conscient.

M'he dit, deixa l'ordinador d'una vegada i aleshores he mirat el dia a la barra del sistema operatiu. Redeu! On ha quedat la resta del temps? No ho sé. Tinc tots els músculs garratibats i em dic cada dia, has de descansar, has de no fer res uns dies, t'has de recuperar. No ho penso fer, per descomptat. El cos, que rebenti. He fet una biblioteca de recursos per calcular durades de temps amb algunes complicacions que no venen al cas, tal com és en Java, però en TypeScript. I amb aquesta biblioteca m'estic creant una petita web on m'apunto les hores que treballo fora de la feina. També he actualitzat un programari fet en Python per desenvolupar APIs per a tecnologies web, el qual es diu Kaa, com la serp del Llibre de la selva. I, mentre estant, he fet un lloc web que ha de sortir a la llum un dia d'aquests, he actualitzat l'aplicació per fer proves d'APIs que es diu apicalls, fent notar la meva gran imaginació, i he jugat a configurar ordinadors des de la manera més tècnica possible, i res d'això forma part de la feina. Estic estressat. 

He d'anar a un metge que em curi això dels músculs. Ja tinc hora. Vaig dir que se m'han mogut les dents? El mal de cap de fa més d'un mes que dura, n'he dit res? 

Arribats en aquest punt, hauria de tornar a pensar en històries senzilles i boniques, però no en tinc cap que ressoni dins del meu cap, ja que tinc saturació mental, a causa del que he explicat abans. Tot i això, puc explicar una història real que em van fer jurar i perjurar que mai explicaria. Fidel a la meva paraula, vaig dir que la vida podia fer moltes voltes, que jurar era una paraula massa forta i d'una càrrega moral massa extrema per a mi, però que prometia per la meva integritat que tindria la boca tancada. I, sense trencar la meva promesa, escrivint, tancant massa fort la boca i prement amb la llengua el paladar d'una manera que no pot ser pas bona, quan la Sònia de bon matí va obrir la finestra de l'habitació per ventilar-la, traient-ne mig cap tot mirant carrer avall com de costum per veure com començava el dia, va veure la senyora Pilar arrossegant un carretó ple de bosses d'escombraries. De seguida li va venir al cap que per fi s'havia desempallegat del seu maleït marit, el senyor Marçal, el desgraciat vell verd que l'hi havia tocat el cul a la parada de fruites del mercat i després encara se l'havia mirat picant-li l'ullet. Quin fàstic d'home, mig corbat, amb la mandíbula torçada, amb marques de bava seca vora els llavis i amb una veu aspra i una manera de parlar lenta i pesada, més ben dit, llefiscosa. Només en veure'l li venien esgarrifances. Se'l va imaginar fet a bocins dins les bosses del carretó quan de sobte va sentir un soroll metàl·lic darrere seu. Es va girar de manera instintiva i va veure el senyor Marçal apropant-se cap a ella amb una vara d'acer a les mans. No va tenir temps de pensar què coi hi feia allà ni com havia entrat que la vara va deixar-la estabornida. 

Es va despertar al terra de la seva habitació amb un mal de cap terrible, amb gust de sang a la boca, amb els pantalons del pijama als turmells i impregnada de la pudor del fastigós vell per tot el seu cos. Va girar-se per vomitar sobre una taca de sang mig seca que li havia sortit de l'orella esquerra o d'alguna part del seu cap. Va plorar desconsolada i va sentir rebuig i culpa al seu cos embrutat per un miserable fill de puta. Van passar els minuts i ella sabia que havia de fer alguna cosa, alçar-se, trucar a la policia o no sabia ben bé què; desitjava que el món reculés i que hagués sigut prou ràpida per esquivar el cop i llançar-lo pel balcó, però era incapaç de moure's, arraulida entre sang i vòmit, tremolant de fred i també de por i odiant el seu cos, la seva vida i la seva mala sort. Però es va alçar, no recorda com i quan, va agafar el telèfon de la tauleta de nit i va escriure a la seva mare: —Mama, vine—, que la va anar a socórrer de seguida, sabent que era a casa, intuint que aquell missatge escuet deia moltes coses i cap de bona. Es va ocupar de vestir-la i trucar a l'ambulància i a la policia, que se la van endur a l'hospital i ella va oblidar la següent setmana de la seva vida, que ja no va ser la mateixa.

No hi va haver cap dubte de la culpabilitat del senyor Marçal. Va passar la resta dels seus dies a la presó. No masses, al cap d'un any i mig d'entrar-hi, poc després de celebrar-se el judici, va morir d'un atac de cor. Tot el poble va quedar trasbalsat per aquells fets, amb l'excepció de la senyora Pilar. Aquell dia, havia decidit fer un petit canvi a la seva vida llençant la roba vella dels seus fills que ja no l'anaven a veure. Hores més tard, el canvi va ser gegant i va ser feliç en veure com detenien el seu marit. La Sònia no va tornar a posar mai els peus on havia estat el poble de la seva vida, el poble dels seus pares i dels seus avis.

I per què conec aquesta història? Ens vam conèixer anys més tard, en una sala d'espera d'una clínica del centre de Barcelona. Les amistats, de vegades, surten on menys les esperes. Jo hi anava per aprendre a regular l'ansietat i ella, al principi, sense donar-me més detalls, em va explicar que era una clienta habitual.

I ja està. Aquesta història és inventada.

Somni fallit

Abans d'anar a dormir, estava escrivint el somni d'anit. El volia publicar. Em sap molt de greu, però no podré perquè no l'he acabat d'escriure.

Per salvar la situació publicaré una obra gràfica per no deixar l'entrada sense contingut:

 _______________
                 
|  ___________  |
|               |
| |           | |
| |           | |
| |           | |
| | CONTINGUT | |
| |           | |
 —             — 

No et permetis pensar

Avui estic molt cansat. Suposo que he fet ciclisme per sobre de les meves possibilitats. No avui, sinó tota la setmana. Així doncs, el text que escriuré serà del nivell habitual: baix.

Ahir estava pujant per una pista enfangada gaudint com un nen petit quan estrena les botes d'aigua en un toll. La meva ment s'hauria pogut quedar en aquell estat d'alegria, però es va posar a pensar en una idea d'allò ben inversemblant. No és una idea nova. En aquest bloc, amb unes altres paraules, ja n'he parlat i, que quedi clar, no soc pas el primer que en parla.

Imagina't una malla que ocupa tot l'univers i que en certs punts aquesta malla es concentra. Si t'has imaginat un camp gravitatori, la idea és similar, però no igual, ja que la malla no deforma l'espai-temps. Aquesta, quan es concentra, agafa formes, algunes molt simples i altres més complexes. A on la malla no té cap forma definida, en direm que està en repòs. Allà on s'hagi concentrat i hagi agafat forma direm que està excitada. I a on vull anar a parar amb aquesta malla absurda? Aquests dies, en altres entrades del bloc, m'he estat fent preguntes sobre l'existència sense tenir en compte la gent que sap pensar i ha escrit amb propietat sobre el tema, ja que, com a bon ignorant, no puc deixar passar l'oportunitat de posar-me en evidència. I si la consciència és la malla? I si la vida, ajudant-se de la matèria, és l'excitació de la malla? Davant d'aquesta hipòtesi, de cop i volta surten moltes preguntes i algunes respostes:

Es podria quantificar la consciència? Sí, calculant l'estat d'excitació o concentració en un punt concret de la malla o camp de consciència.

Què és la vida? La vida és l'excitació del camp consciència, gràcies a acumulacions de matèria.

Què és la mort? Quan falla la matèria encarregada de concentrar o excitar el camp de consciència, aquesta entra en repòs. Així doncs, d'una manera poètica, quan morim tornem a l'univers.

Què és el temps? Des del punt de vista de la consciència, es pot entendre el temps com el canvi en l'excitació del camp consciència. Tot i que no resol la naturalesa física del temps, sí que ofereix una perspectiva subjectiva.

La consciència segueix els principis de l'univers? És de suposar que sí, no hauria de trencar les lleis de l'univers, ja que, d'altra manera, no podria formar part d'ell.

Som una sola consciència? Es podria dir que sí, però és possible que des d'un punt de concentració del camp no es pugui governar o actuar en un altre punt si no és mitjançant la matèria. És a dir, tot i que cada individu pot percebre's com a separat, és la matèria la que impedeix que tots els punts de consciència estiguin sincronitzats o actuïn de manera conjunta. En aquesta resposta caldria revisar què en poden dir el budisme o l'Advaita Vedanta.

Com influeix aquesta visió en la nostra manera d'entendre el significat de la vida? Amb aquesta idea, la vida és la constatació de l'existència de l'univers, el qual ens hauria de fer responsables de la seva preservació. La vida, doncs, com a manifestació de l'univers implica una responsabilitat ètica i ecològica, fent-nos part d'un tot que necessita ser preservat

Quines conseqüències té per la manera com vivim o com ens relacionem amb els altres, si tots som manifestacions d'un mateix camp? Aquí hi entra l'ètica i la moral, que en cap cas hauria de fer retrocedir en la capacitat de valorar i preservar la vida de la resta. Hauríem de parlar aleshores d'una moral universal, on tot ésser viu hauria de ser respectat com una part del mateix fenomen.

Si tot indica que l'univers tal com el coneixem ve del big bang, en el seu inici el camp de consciència es trobava també en un sol punt? No hauria de ser diferent de la resta de l'univers i per tant sí. I caldria suposar que era lúcida, és a dir, que era vida. Una sola vida que d'alguna manera va generar l'univers. Una vida que som nosaltres.
 

I fins aquí la meva reflexió sobre l'existència, aquesta última entrada de la sèrie ha quedat massa tècnica potser. La resta d'entrades:

• Meló o síndria
• Sortida amb bicicleta
  

Nota: L'ús de la paraula malla que deriva en camp és fet a propòsit, per facilitar una visió més gràfica. Les paraules concentració i excitació les he utilitzat com si fossin sinònims.

Nota 2: És possible que continuï escrivint aquesta sèrie, però crec que hauria de tornar al meu antipacifisme literari, almenys durant un temps, per no avorrir més al lector.

Sortida amb bicicleta

Aprofitant una pujada llarga amb bicicleta i que el temps aquests dies és del tot incert, pensava en una vella estació meteorològica que per diverses raons no fa la feina que té assignada. Primer de tot, el petit anemòmetre que hauria d'indicar la velocitat del vent ha perdut les seves ales. Així doncs, l'estació meteorològica no rep que faci vent i, per tant, marca una velocitat del vent de zero metres per segon. Ni un huracà la trauria d'aquesta obcecació. Fa anys, la pantalla l'estació va rebre un petit cop per una caiguda. Al principi no va semblar que fos res greu, però amb el temps, es va formar una taca. Aquesta taca era minúscula i ningú s'hi va fixar. La taca, de mica en mica, va anar creixent i ara tapa els números que mostren la temperatura. I això no és tot. Un dia, una pujada de tensió va fer malbé part del circuit electrònic i la humitat és un valor que varia de manera aleatòria. Per sort, continua marcant la pressió atmosfèrica sense errors. Em pregunto, si de les quatre funcions que tenia l'estació meteorològica només en funciona una, és la mateixa estació meteorològica? Físicament, ha canviat poc, amb l'excepció de les taques i de l'anemòmetre, és clar. És conscient l'estació de les seves mancances? És un simple instrument de mesura, quina consciència hauria de tenir?

La pujada era llarga i, maleint les corbes que no s'acabaven mai, m'he oblidat de l'estació meteorològica. Sempre havia sigut el centre d'atenció. Era xerraire, rialler, una mica fatxenda i també massa agosarat. El seu atreviment descontrolat va ser també la causa de l'accident. Anava sol per una carretera plena de corbes a una velocitat elevada. Es coneixia molt bé la carretera, era la ruta principal per baixar del poble a la ciutat. L'havia fet centenars de vegades. Aquell dia havia plogut després de setmanes de bon temps. Ves amb compte, li havien dit, però ell no n'havia fet cas. El cotxe va relliscar en una de les corbes, va destrossar la tanca de protecció i va caure sobre uns matolls cinc metres més avall. Per pocs centímetres no va caure trenta metres i així va salvar la vida. El fort cop al cap que va rebre li va lesionar el cervell de manera irreversible, provocant-li grans pèrdues de memòria. A més a més, es va tornar seriós i taciturn, defugint la companyia de la gent. Amb el temps va anar perdent les amistats i només qui se l'estimava de debò, malgrat les seves queixes, va continuar al seu costat. Tenia la mateixa cara, els mateixos cabells, els mateixos braços, el mateix cos, però ja no era xerraire, ni rialler, ni fatxenda ni agosarat. Era la mateixa persona? Era, havent perdut bona part de la memòria, conscient del canvi? Si la consciència és l'únic de què podem estar segurs que existeix, com pot ser que un canvi físic afecti amb aquesta magnitud?

Quan he arribat al coll, he baixat per una carretera estreta envoltada d'arbres. A mitja baixada he espantat una parella de cabirols que ha fugit fent grans salts. És el seu instint que ha provocat la seva fugida o han sigut conscients del possible perill i han raonat que la millor opció era escapar-se? Aleshores m'ha passat pel cap que la consciència podria ser tan sols el resultat de l'evolució amb el seu intent constant de buscar la supervivència. Algun dia, m'he dit, investigaré aquesta idea.

Majestàtic

Avui he llegit una història que vull escriure. No us diré ni el títol ni qui l'ha escrit, ja que penso copiar cadascuna de les seves paraules per fer-me-les meves. Vosaltres direu que la història no serà genuïna, però jo us ben asseguro que l'obra serà meva i de ningú més. Tothom adorarà el meu art i la meva imaginació única i prodigiosa i, amb el temps, l'obra acabarà eclipsada pel meu nom que en serà la insígnia. 

Jo, el Poeta del Mató, el més gran de tots els poetes i escriptors que han poblat i poblaran la Terra, us perdono. Perdono la vostra incultura, la vostra mediocritat com també la vostra limitada existència, i em compadeixo de vosaltres per no ser ni un bri de qui arribo a ser jo. Sou pols que el vent s'emporta. Sou la sensació d'un record oblidat. Jo, en canvi, soc la roca inamovible. Soc l'eternitat a la memòria de tot ésser viu.

I ara un poema del Peix:

Reu

El peix guaita des de la distància.
De la superfície s'atenuen
els raigs de llum
que emanen del seu Déu.
Amb un clam s'hi dirigeix:
—D'un salt, fora l'aigua et raptaré
per posseir-te al fons marí.
El Déu li respon:
—La meva fúria
serà immensa, tot Jo seré foc.
L'aigua deixarà de ser aigua,
el mar ja no serà mar
i tu no tindràs lloc on viure.
—Soc el teu reu abans de cap culpa.
La condemna és la foscor
per la fam insaciable dels ocells.

El Peix

Meló o síndria?

L'altre dia vaig anar a una missa catòlica. Aquell dia em sentia massa ateu per voler escoltar res. Quina mandra i quina vergonya em feia veure cinc senyors presidint l'ofici, parlant de la justícia i la bondat. I quan van pujar dues dones a recitar les pregàries, van demanar un prec als mossens! Quin escàndol, Déu meu. El mossèn oficial va fer un sermó insubstancial. Repetir en diferents paraules l'homilia no aportava res. Era Festa Major, havia de parlar de la festivitat, del patró, de la possible relació de la festa amb la tradició cristiana, o jo què sé, però repetir quatre vegades el mateix en diferents paraules, que una mica de mèrit sí que en té, és absurd i només serveix per allargar el temps de manera innecessària. Al moment de la consagració em van sorprendre unes paraules que va dir quan aixecava el pa i el vi. Una de les virtuts del cristianisme és la intencionalitat d'abastar a tothom, no de manera obligatòria, sinó que pretén salvar a cadascú sense tenir en compte el seu passat ni les seves creences. I això va ser el pilar fonamental dels seus inicis i de com es va escampar per la conca del Mediterrani. Doncs ara va i només s'adrecen a uns molts. És cert que hi ha moltes persones que no en volen ni sentir a parlar d'aquesta religió, però la idea no és seguir unes directrius imposades per una creença, sinó tenir humilitat, ser generós, buscar la bondat, etc. Així és com un mateix se salva. Però jo no em sentia religiós aquell dia. Em sentia tan materialista que la idea d'un ésser suprem o d'una vida fora del meu cos era impossible per a mi. Per això m'avorria, per això vaig escoltar per desídia, per això vaig acabar indignat amb la missa, amb els mossens, amb les dones que es van plegar a la seva presència i sobretot amb una religió que jo entenc ben bé del revés de com em venen.

L'endemà, el meu materialisme va trontollar quan des del meu desconeixement intentava determinar si encara dormia i somiava o bé era conscient de mi mateix. D'on sortia la meva consciència? Des del materialisme se'm feia impossible arribar a una conclusió prou satisfactòria. Era només connexions electroquímiques que l'evolució havia creat per atzar? I si és atzar, em preguntava, quin sentit tenia la vida? Sobreviure? Per reproduir-me, per crear nova vida, per crear nova consciència? Massa absurd, em deia. Si el que ens fa pensar en el materialisme no ens permet, des d'ell, explicar-ho, alguna cosa no em quadra, m'anava repetint. A més a més, aquell dia em sentia massa lluny del nihilisme, volia alguna explicació del perquè tenia la capacitat de pensar. Aleshores, em quedava arribar a la conclusió que la meva consciència era de l'únic de què podia estar segur que existia, per tant, era la que creava tota la meva vida i, si era d'aquesta manera, tota sola no tenia sentit de ser. Així, entre la son i la vigília, i potser entre deliris, vaig trobar interessant que tan sols era una part d'alguna forma de vida immensa. Vaig pensar que aquestes idees m'haurien anat bé el dia anterior i no m'hauria fastiguejat tant l'estona de la missa. I amb aquest idealisme rondant els meus pobres pensaments vaig llevar-me per anar a dinar amb la família.

La neboda em va preguntar si menjaria síndria per postres.
—Oi tant— vaig respondre—. Avui, tal com et vaig dir ahir, toca síndria.
—És clar, avui és senar i toca síndria— em va dir rient. —I demà?— Em va continuar preguntant.
—Demà, si en queda, toca meló.
El dia abans, a l'hora de les postres, em va preguntar per què no menjava síndria com ella. Intentant semblar seriós, vaig comentar-li que els dies parells menjava meló i que els senars, síndria.
—Avui és parell?
—Sí, avui és vint-i-quatre, i és un dia parell.
—Ah, sí, el quatre és parell.
—I demà és dia vint-i-cinc, que és senar.
—I menjaràs síndria.
—Si no te l'has acabat.
—Com vols que em mengi tota una síndria, tiet?
—Oh, potser tens molta gana.
—Crec que m'explotaria la panxa.
—Ja, no provis d'acabar-te-la. I així jo en tindré demà.
I l'endemà a l'hora de les postres la neboda em diu,
—doncs jo menjaré meló avui, tiet.
—No entenc com pots fer les coses al revés, sempre s'ha menjat meló en dies parells i síndria en senars— vaig dir fent cara d'enfadat.
—I me l'he acabat— em va dir rient—. L'avi m'ha donat l'últim tall i demà ja no en podràs menjar.
—Bé, demà puc menjar raïm o plàtan.
—I poma?
—No, poma mai en dies parells, que no ho saps?
—No te l'escoltis, al tiet— va intervenir l'àvia—, que només se'n riu de tu.
—Ja ho sé, però jo també me'n ric d'ell, per això menjo al revés del que diu.

Així doncs, alguns dies menjo meló i soc materialista i altres menjo síndria i soc idealista, amb la coherència del còmput dels dies del mes.

Marques

Fa molts anys, just quan vaig començar aquest bloc de notes, en part als llibres de Paul Auster, no per la història, sinó per com construïa les frases, 

de fet, hauria d'agrair-ho la persona que va fer les traduccions, si hagués intentat llegir els llibres de Paul Auster en el seu idioma original, l'hauria avorrit ben aviat, sense entendre ni una sola paraula. En tot cas, tampoc és que sigui un bloc de notes que tingui gaire recorregut, i no parlo del temps, i, per tant, dir que el vaig començar gràcies a una gran traductora, no diu res més que la meva manca de qualitat i originalitat. Però a mi més ben igual, si escrivís per a la glòria, ho hauria deixat al principi. Si escric, és per mi, si ho faig públic, és per un tema pràctic i per costum, per satisfer el meu afany d'exposició i sobretot perquè és l'única manera que em sé expressar; de parlar, no en sé.

vaig llegir una novel·la que em va marcar d'una manera profunda i em va fer prendre decisions que van desembocar en pèrdues més grans del que era capaç d'imaginar. No van ser decisions equivocades. El que passa és que Incerta glòria em va obligar a replantejar-me la vida i aquesta va trontollar com un terratrèmol enfonsant tot allò que havia construït al meu voltant. Em pensava aleshores que mai l'oblidaria, però ara ja només recordo la seva portada groga amb el títol i l'autor escrits amb lletres de tipus serif. És possible que l'hagués volgut oblidar per tot el que em va suposar. És per això que algun dia, espero que aviat, per respecte a la memòria i per respecte a una de les millors novel·les en llengua catalana que s'han escrit mai, la tornaré a llegir. I després d'Incerta glòria, vaig agafar una novel·la d'Umberto Eco: La misteriosa flama de la reina Loana. Des del principi aquesta obra em va atrapar tot i desconèixer bona part de les obres que fa referència per culpa de l'edat i per no ser italià. Aquesta novel·la va deixar alguna cosa dins meu, colant-se entre les entranyes, alterant la meva ment d'una manera subtil. La vaig llegir a l'autobús tornant de la universitat, escolant música, una música que cada vegada que la sento em transporta a aquest llibre. No és un llibre tan important em dic sovint, El nom de la rosa m'hauria d'haver marcat més. No és la història, ni l'escriptura ni la traducció el que va arrelar dins meu, és una sensació, és una espècie de melancolia que ja mai podré arrencar de mi.

Boira blanca i freda

Va, som-hi. No sé ni per on començar. Pel final, per ara mateix. Estic escrivint. Acabo de mirar dos capítols de dues sèries. Ambdues còmiques i absurdes. A banda d'això no tenen res més a veure. He mirat els dos capítols per animar-me, per desconnectar. Potser llegint ho hauria aconseguit, però no em veia capaç de concentrar-me. De fet, ara m'estic concentrant i al mal de cap no li agrada gens. Ha començat a mig matí. No és el mal típic. És una boira blanca i freda. Que estrany, oi?, però això és el que sento. No és mal com un dolor, és boira blanca i freda que s'ha instal·lat dins del meu cap. No me n'he adonat quan ha començat. Diria que ha sigut progressiu, fruit d'algun moment de tensió, no sé quin, potser de la suma de tots, de la seva acumulació. En sortir cap a dinar em sentia abatut. He caminat d'esma cap al cotxe i he anat a casa. Durant el trajecte m'he posat música que m'ha revifat i després he pogut dinar més o menys feliç. Com si fos volgut, hi ha hagut un moment del dinar que la conversa ha derivat, o més aviat ha davallat, a les profunditats de la ment humana. Ha durat pocs segons. He tingut por d'enfonsar-me en ella. Les idees que han sortit fan por i jo no en vull sentir parlar. Per sort el dinar era bo i la boira s'havia dissipat. Després he tornat cap a la feina, també amb el cotxe, també escoltant música, sense recordar que poc més d'una hora abans no era ni jo mateix. Han passat les hores i quan he aixecat el cap, quan he arrencat la vista de les pantalles, jo i el meu voltant érem boira blanca i freda. Em costa entendre el fet que sigui blanca. És una sensació, no pot tenir color, però en té. Que sí, que el blanc és cap o tots els colors; a l'estoig de ceres de colors el blanc hi era. La sensació, l'abatiment, la desolació són boira blanca i freda. He anat cap a casa i no he sigut capaç de fer res. M'he estirat al sofà, m'he tapat amb una manta i he deixat passar les hores. He intentat sopar una mica, he mirat els capítols de les sèries tot desitjant sentir alguna cosa. Un dels protagonistes, bastant apàtic amb tot el que li passa a la seva vida, intenta aguantar la bicicleta amb el cavallet al mig d'una passarel·la d'un port esportiu. Ho fa tan malament que li cau la bicicleta a l'aigua. Se la mira mentre s'enfonsa i fa que no amb el cap. Es gira i intenta parlar amb el capità d'un vaixell, aquest li ofereix una cervesa mentre fa mofa del que li acaba de passar. Era l'escena menys graciosa del capítol i m'ha fet riure bastant. I he oblidat la boira i l'aflicció que m'oprimia durant uns instants m'ha deixat lliure. Minuts més tard s'ha acabat el capítol i m'ha tornat aquest mal penós. He cregut necessari escriure-ho per traspassar el problema, per transformar-lo. No sé si ho he aconseguit. Després de llegir el que acabo d'escriure crec que en part sí. No del tot, però cada mica suma.

Poeta del Mató?

Després de dies navegant amb neguit per un oceà d'onades gegantines, no em sento capaç, i menys quan les hores s'apaguen i la son em reclama, d'escriure res que sigui prou idoni per separar en versos o, si més no, en salts de línia per formar un poema.

Que savi que és el gran poeta, Poeta del Mató.

Crec que necessitava endinsar-me en un mar esverat per oblidar tots els problemes. M'he imaginat una nau de fusta vella i fosca. Una nau estreta que lluita contra onades que fan diversos metres d'alçada d'un mar fosc, gairebé negre, sota un cel gris carregat de núvols amenaçadors. Jo soc la cabina sentint el vaivé lent i poderós. El mar s'aboca damunt meu intentant negar la nau, però ella s'aixeca amb força expulsant onades i espuma al voltant de la proa. He batejat la nau amb el nom d'Inquietud i aleshores he recordat el dia que van avarar-la a la mar. Un dia fred i plujós en un port antic d'una badia del nord d'Europa on tothom vestia roba de colors marrons i foscos. Al costat s'alçava majestuós un vaixell fet amb grans planxes de ferro, però no em vaig girar per contemplar-lo tot sencer. A l'altra banda de la badia, es podia veure, mig amagat per la boira, un bosc d'avets, o això em semblava abans de tornar cap aquí. 

Ara, de fora al carrer, un aire fresc i dolç es cola per la finestra. No sé d'on ve aquesta bona olor, però m'agrada i em calma. Al cap i a la fi, avui ha sigut un bon dia.