Tornant cap a casa

El xivarri sonava esmorteït des del carrer de sota la plaça. Un carrer de casetes baixes i antigues, sense bars ni comerços, de vianants i poc concorregut. Des de l'altra punta, s'acostava una família. La mare anava unes passes per davant, tot demanant a l'àvia que no encantés el fill, que ja caminava prou lent. El nen, d'uns quatre o cinc anys, portava un objecte de color verd a les mans. No veia massa bé quina mena d'objecte era; la meva vista no és gaire bona. Em va semblar, en un primer moment, que era una pilota, però a mesura que ens vam anar apropant vaig poder distingir un birret fet de cartolina.

Quan poses damunt la llengua un retall de paper o de cartolina, part de la humitat de la llengua es traspassa al material, amarant-lo de saliva. A la llengua es nota un petit pessigolleig. No és tan divertit com posar la punta de la llengua a la fulla de la maquineta de fer puntes, sempre vigilant de no ser vist per cap adult que et podria castigar, però també té la seva gràcia. El paper, més de pressa, o la cartolina, més a poc a poc, es deformen i, fent una petita força, intenten lluitar en una batalla perduda contra la llengua. Tard o d'hora, podrien acabar gola avall o, si més no, inservibles.

El nen no donava valor a un objecte que la seva mestra li havia fet l'últim dia d'escola i que no s'havia pogut endur en aquell moment. L'endemà li havien col·locat sobre el cap en una festa, també a l'escola. Havia desfilat davant de totes les famílies dels companys de classe i li havien donat un paper enrotllat que no sabia què hi deia i que l'àvia agafava amb la mà. Ja no portava el birret al cap, el portava a la mà i, a més a més, sabia quina era la sensació de col·locar la cartolina sobre la llengua.

De sobte, vaig sentir un crit de l'àvia: —Treu-te això de la boca!—. Li va arrencar el birret, arrugant-ne tota una punta. La mare es va girar de cop i va veure com l'àvia s'apoderava del birret. També va cridar al nen: —Què fas? No veus que estàs fent malbé un record molt important de la teva vida?—. El nen, desconcertat, es va posar a plorar, i l'àvia i la mare van dirigir la ira l'una contra l'altra, retraient-se qui hauria hagut d'estar pendent del nen. La germana, pocs anys més gran, que fins aleshores havia anat donant voltes d'una banda a l'altra del carrer, va córrer al costat del nen per consolar-lo, agafant-li la mà i vigilant que no quedés enrere. Vaig passar pel seu costat amb el cap cot, sense mirar ni l'àvia ni la mare, fixant-me només en com el nen s'aferrava amb força a la mà de la seva germana.

Vespre d'estiu

El sol s'estirava en un llarg i calorós vespre de finals de juny. Les places i els carrers, amb un bullici poc habitual, eren atapeïdes de vianants. A les terrasses dels bars no quedava cap cadira lliure, i a les botigues no parava d'entrar-hi i sortir-hi gent. El bon temps, el final de curs de les escoles i la proximitat de les vacances portaven joia i ganes de sortir al carrer als habitants de la ciutat, que somreien lliures de preocupacions. Jo no reia, però tampoc estava seriós ni amoïnat. Observava tothom qui passava a prop meu, intentant trobar algú que em despertés un mínim d'interès. Grups d'adolescents, amos del món, fent-se el fatxenda entre ells voltant per la plaça; grups de joves, altius, buscant algun bar on deixar passar el temps; famílies passejant i cansant els nens per evitar un nou drama a l'hora d'anar a dormir; grups de prejubilats, alliberats dels fills que ja són grans, vivint d'una nova joventut; i vells anant i venint d'algun acte cultural que, tot i estar pensat per qualsevol edat, és estrany trobar-hi algú menor de setanta anys. Vaig veure algun conegut que vaig saludar des de lluny. Fins i tot, algú va fer l'esforç de venir-me a trobar i vam intercanviar algunes paraules. No masses, no soc de parlar gaire.

Les ombres es van anar estenent i, de mica en mica, les botigues anaven tancant. La majoria de les botigueres i botiguers, en abaixar la persiana, s'allunyaven en silenci, suposo que per recuperar la calma després d'un dia frenètic. I mentre s'apagaven les últimes llums dels aparadors, començaven a escampar-se les olors dels primers sopars. No negaré que obrien la gana, i algunes aromes gairebé em van fer plantejar d'entrar en algun bar o restaurant a demanar una ració del que fos que estiguessin cuinant.

I després d'un parell d'hores assegut al banc de la plaça, em vaig aixecar per caminar cap a casa. No estava decebut, però m'havia fet la il·lusió que, amb tanta gent, trobaria algú que em regalés una bona història per escriure.

La son

Estic massa cansat per escriure; els ulls em cauen i sento el pes de la son sobre tot el meu cos. La croada contra el temps del lector, perduda. Intento acceptar la derrota amb el poc honor que em queda. M'estiro al llit, tanco els ulls i deixo que els somnis se m'emportin ben lluny, per oblidar la vergonya d'haver estat vençut.

Quarta temporada

Aquests dies he tingut algunes idees molt interessants, però, com sempre, no me les he apuntat i ara que volia desenvolupar-ne alguna no en recordo cap. Això no impedeix que pugui estar escrivint aquestes paraules que no diuen res. Podria mentir sobre les idees. Podria fer un text dient que ve d'una idea, però qualsevol veuria l'engany. O potser ja he mentit, potser no hi ha hagut cap idea i estic fent perdre el temps al lector. Aquest bé tan valuós que s'escola entre els dits, aquest bé tan apreciat quan tot just el deixem enrere. Tens temps encara de tancar la pantalla per on llegeixes aquest text i no fer res, avorrir-te, sentir el batec del teu cor o la teva respiració. Fa fred? Fa calor? Aixeca el cap, mira endavant. Què hi tens al davant? Tant de bo fos un immens paisatge. No demano una gran vall ni un mar perfecte, poden ser camps de secà o la llera d'un riu sec. Jo desitjaria veure el mar i viure amb ell, despertar-me amb l'olor salada cada dia i jeure sobre la sorra escoltant el trencar de les onades. Si aixeco el cap de la pantalla, en veig una altra on fa uns minuts mirava un capítol d'una sèrie britànica. Si aixeco més el cap, una paret. És de color gris. Gris com el sofà des d'on escric. Gris com el color de la persiana mig abaixada on no deixo entrar la llum del sol, però si la tingués aixecada, davant meu, veuria el gris de la fàbrica, on cusen jerseis, suposo que grisos. Parlant del gris. Fa molts anys, tants anys que si quan va fer anys rodons hi hagués pensat, n'hauria fet un homenatge, em van explicar un conte. El conte de l'home gris. Jo no era un peix aleshores, era un nen. I l'home era gris. Tenia un llum gris, un sofà gris, una paret grisa. El terra, gris, així com la taula, les cadires, el llit i els seus llençols. Tot era girs. Ell, com no podria ser de cap altra manera, vestia amb uns pantalons d'un gris fosc, una camisa gris clar i una jaqueta també grisa. Fins i tot, si te'l miraves bé, veies la seva cara amb un to pàl·lid, grisa. I seguia el conte amb una idea brillant del seu protagonista i amb un desenllaç que en aquell moment no vaig acabar d'entendre, però que em va aquedar arrelat per poder-lo anar entenent amb els anys i que el seu record, quan li vingués de gust, pogués aparèixer dins meu. No explicaré el final per diverses raons. Només en diré una, ja que amb aquesta raó, la resta no fan falta: soc malvat. Cal recordar que el propòsit d'aquest text és fer perdre el temps, tot i que en aquestes alçades no hauria de fer falta repetir-ho. Podria deixar aquí el text i mirar un nou capítol. La sèrie, bona o dolenta, té un greu problema i no és un problema de la sèrie en si, sinó de la plataforma per on la miro: en pocs dies, menys d'una setmana, l'eliminen del catàleg. Nou temporades! No tinc temps, encara vaig per la quarta. No negaré que estic amoïnat perdent el temps quan hauria d'estar mirant els capítols. Vaig descobrir aquesta sèrie el diumenge a la tarda. Infeliç de mi, al matí vaig anar a fer un vol vora el riu. Les plantes han crescut tant que costava avançar per aquell camí que passa sota l'ombra dels àlbers. Era molt d'hora, feia poc que havia sortit el sol, així i tot, els seus raigs s'escolaven entre les fulles omplint de verds i grocs per tot arreu. A cada passa que feia, despertava petites papallones blanques que sortien entre les herbes tot fent pampallugues al batre les ales. La imatge era bonica, però em sabia greu molestar-les i vaig intentar caminar lent i amb molt de compte. Elles, malgrat els meus esforços, s'alçaven i volaven al meu voltant. Al final del camí vaig arribar al gorg amb el seu salt d'aigua. Vaig seure en un marge, vaig contemplar el gorg i vaig embadalir-me de l'aigua deixant-se caure damunt la roca mentre el soroll de l'aigua es fonia amb el cant dels ocells. No sé quant de temps vaig estar-me al gorg. Allà, el temps semblava aturat. Quan em va semblar, vaig aixecar-me i vaig dir adeu al gorg i vaig desfer el camí del riu. Les papallones volaven i també vaig acomiadar-me d'elles. Fins aviat, vaig cridar. I també vaig dir al riu i als àlbers que no van deixar en cap moment de fer-me ombra. Innocent de mi, si m'hagués quedat a casa, ara potser aniria per la cinquena temporada. Maleït temps.

Seguint amb la pena

Quan obro la primera pàgina de la gran novel·la que ocuparà bona part d'aquest estiu, topo amb tres adverbis acabats amb ment. Fastiguejat, em plantejo abandonar-la, però passo a la segona pàgina on surt l'últim adverbi que soc capaç de recordar. Sense adonar-me'n m'endinso en la història, les paraules deixen de ser paraules i les frases es difuminen mentre un vaixell atraca al port d'una antiga ciutat. I llegeixo i no llegeixo, i em trobo entre mariners i un armador que no fan cas de la meva presència.

En un canvi de capítol, la meva atenció s'ha distret. He deixat el llibre sobre la taula i agafat l'ordinador per escriure aquest text. No espereu que sigui més llarg.

 

Nota: En algun moment he escrit: Em passa pel cap abandonar-la, però passo cap a la segona pàgina. M'ha fet una mica de llàstima. He demanat perdó i he desfet els canvis.

La idea

He començat un text amb un adverbi acabat en ment. El text havia de parlar d'una idea que fa dies que no em puc treure del cap, d'una idea fantàstica, però inabastable. Havia d'explicar-la i deixar-la congelada, amb l'esperança que en traspassar-la de la ment a un xip de memòria em faria oblidar-la per sempre. M'he equivocat, ho reconec. He comès un error imperdonable i ara, com a càstig i per respecte, no en puc parlar. Com he pogut fallar d'aquesta manera? Com podré oblidar una idea meravellosa i que m'arrenca un somriure cada vegada que penso en ella? Ara hauré de viure la resta dels meus dies amb aquesta pena. Em sento devastat.

El ciclista solitari

Aquesta setmana ha sigut especial perquè he fet un gran pas reconeixent el problema: necessito una parella. Per què? Doncs ben senzill. Si en tingués, no m'hauria deixat escriure una shell en C. Qui amb dos dits de front es posa a escriure una shell a les hores lliures? I, a més a més, en C! I tot va venir quan, dimarts passat, una companya de feina que està en pràctiques, ens va ensenyar l'anunciat d'un exercici de la universitat on li demanaven fer una shell. Vaig trobar que era un exercici brillant i que l'havia de fer. I m'ho he passat genial. Abans odiava aquest llenguatge. Ara, anys després, amb la seva potència i versatilitat, gairebé me n'he enamorat.

 

I per semblar un peix normal, avui he fet una volta amb bici:

El ciclista solitari 

Arribo al poble. No hi veig a ningú. Els falciots volen i piulen entre els carrers. Avanço sense pressa dalt de la bicicleta. Quan arribo a l'entrada d'una plaça llegeixo un cartell que diu: “Perill, nens jugant”. 

M'aturo i baixo de la bicicleta. Els falciots s'allunyen. Trec el revòlver mentre m'endinso cap a la plaça. És buida. L'envolta un silenci sepulcral. Una ventada aixeca la pols del sorral. Passen uns segons mentre miro a banda i banda buscant els nens jugant. Noto les seves mirades. Premo les mandíbules. Giro el cos i alço el revòlver quan veig un nen sortir de la porxada amb una pilota. Crida i darrere seu apareixen cinc criatures més, algunes amb ninots de peluix i altres fent salts i ballant. Els disparo un a un sense errar cap tret, amoïnat en veure tants nens, pensant que n'hi podria haver més. Recarrego de seguida el revòlver. El silenci torna a regnar a la plaça. Els nens jauen morts sobre un bassal vermellós. M'espero a l'aguait. Passats uns minuts, els falciots tornen a volar i a piular aliens a la massacre. No sembla que hi hagi més nens jugant. Guardo el revòlver i surto de la plaça. El sol es pon i m'allunyo del poble, pedalant cap a l'oest.

Dues portes

Quan vaig obrir la primera porta del conservatori, darrere meu, es va colar una noia que em va donar les gràcies per aquest gest tan gentil. Em vaig sentir com un senyor del segle passat, amb unes maneres antiquades i d'una època plena de desequilibris en qüestions de gènere.

L'entrada té dues portes. Sempre ha tingut dues portes i ara que hi penso sembla ben absurd. Deu ser per un tema d'eficiència energètica. Quan era petit, una de les portes, crec que la de l'exterior, era tan pesada que m'era impossible d'obrir. A mesura que vaig anar creixent, la meva força em va permetre obrir-la, però ho feia amb tanta empenta que, el dia que la van canviar, en empènyer-la amb la mateixa energia, es va obrir de cop i va rebotar contra la paret amb un gran espetec. Me la vaig mirar un moment assegurant-me que no s'havia trencat res i en entrar tenia la conserge rient pel meu espectacle. Suposo que no era el primer que li passava.

A la segona porta, conscient de la meva actuació, vaig imaginar que la tancava abans que la noia passés i que, des del vidre, em mirava i valorava poder-la obrir per si sola. Però la vaig aguantar i ella va passar pel meu davant regalant-me un somriure que em va fondre.

Vaig córrer cap a la sala d'assaig, esperant veure tothom assegut, acceptant la vergonya de passar davant de tothom, amb el director amb els braços alçats esperant resignat que segués a la meva cadira. Per sort, ni les cadires estaven posades i, a contracor, vaig ajudar a col·locar-les. Suposo que és el càstig que toca quan un arriba massa d'hora. No era massa d'hora, feia deu minuts tard, com sempre, per evitar aquest treball desinteressat, que fàcil seria que cadascú es posés la seva cadira. El director, ni hi era. I així que vaig acabar de posar les cadires a les sopranos, va entrar la noia a la sala i va seure en una d'elles mirant-me divertida. I em va donar les gràcies una altra vegada, agraïda. Vaig pensar que li hauria pogut de demanar que s'aixequés, prendre-li la cadira i tornar-la a la pila. No ho vaig fer, em vaig quedar embadalit. Posant-me vermell, vaig assentir i vaig continuar amb les de les contralts.

Durant l'assaig ella m'anava mirant de tant en tant i jo vaig intentar fer com si res. Què esperava ella de mi? Jo no havia volgut ser amable, havia anat així, per casualitat. I en acabar l'assaig, quan anava a recollir les cadires, ella va venir cap a mi i em diu: —no et preocupis, ja ho faig jo—. I amb un nus a la gola, vaig fugir corrents del conservatori, obrint les portes amb una empenta innecessària.

No fa falta dir que vaig enamorar-me d'ella com si fos el primer amor de la meva vida, immens i inabastable. I ja fa dies d'això. No l'he tornat a veure, però ara visc inquiet.

La Carla

Molt abans que surti el sol, surt de casa. L'aire és fresc i calmat com els carrers, que es fan estranys amb tanta tranquil·litat. A mitjanit, el vent ha bufat des del sud duent les olors del riu: àcides, corrosives. D'excrecions humanes. Inconfusibles.

Camina cap a l’oest, allunyant-se de la ciutat, direcció als camps de blat i ordi. De mica en mica, l'olor de les plantes i de la terra humida se sobreposa a la del riu. Es frega els braços nus, enyorant la jaqueta que ha deixat sobre la taula, convençuda que una matinada de finals de maig la faria innecessària. Pensa que podria tornar enrere, cap a l'escalfor del seu piset, però ella, que no havia sortit mai caminant de la ciutat, es meravella de la quantitat de camps, adonant-se que el món rural també era al costat de casa i no lluny, a la muntanya. Decideix endinsar-se cap als sembrats desconeguts.

Quan comença a sentir-se cansada, sap que ha arribat el moment de tornar. No vol. Desitjaria quedar-se entre les olors fresques i suaus, enmig de la quietud, mirant les formes ondulades dels camps de cereals i com es desperta el dia. Però la feina l'espera i abans s'hauria de dutxar, ja que no aniria a treballar amb aquestes olors.

Entre el laberint de camps, no sap quin camí la duu a casa. Embriagada d'aquest món tan nou, no s'ha fixat per on anava. Mira el cel esperant trobar alguna pista que li indiqui on és la ciutat, camina reculant l'últim tram que encara recorda i gira pels trencalls buscant en va algun rastre de les seves petjades. Té la sensació que els camins cada vegada són més estrets. Les cugules, amb les seves espigues esveltes, freguen els seus braços. No fa vent, però elles dansen al seu voltant amb una gràcia gairebé hipnòtica. Si no hagués de treballar, si no hagués de tornar a la ciutat i si no se sentís perduda, també es posaria a ballar, però ho rebutja. Només vol tornar a posar els peus en un lloc conegut. Una fressa suau fa que giri el cap enrere una vegada i una altra, amoïnada, amb la sensació de ser observada. Són les plantes que canten i xiulen. Les espiques, a mesura que s'acosten, es van obrint. Li freguen el coll i li fan pessigolles convidant-la a quedar-se a jugar amb elles. Les aparta i, sense adonar-se'n, les arrenca i les trepitja, mentre l'angoixa s'apodera d'ella.

Inquieta, el seu cor s'accelera com també ho fa el seu pas. Té por. Mira enrere i a tot el seu voltant i es troba envoltada d'espigues que amb els seus xiulets la deixen eixordada. Ja no ballen ni juguen. S'abalancen sobre ella, ben obertes, com boques afamades. Lluita, crida, se sacseja per alliberar-se. Les espigues s'aferren un instant la seva pell i després se'n desenganxen de sobte, arrencant-li fragments diminuts. Però n'hi ha tantes damunt seu que entén, esgarrifada, que intenten devorar-la.

La ciutat es desperta. El brogit del trànsit s'alça amb el vent de ponent, que s'endú l'aire enrarit. Arriben aromes de camps de blat i ordi, però ningú les nota entre l'olor del cafè, el pa acabat de fer i els perfums. En una oficina d'assegurances, les companyes de la Carla es pregunten per què no ha vingut. Li escriuen, li truquen. Ningú contesta.

Més u

Ara, abans de publicar-ho, veig que ha quedat més dramàtic del que volia. Potser hauria estat millor escriure una història absurda i deixar-me d'estupideses.

Si he de ser franc, aquest any se m'ha fet llarg i feixuc. Va començar amb uns problemes que no podia controlar i que em van afectar anímicament. Un dia em vaig despertar amb un mal terrible a les dents que acabaria allargant-se una mica més de mig any. En pocs mesos, les dents es van desencaixar encara més i tota la musculatura, des de la boca fins a mitja esquena, va quedar rígida com una pedra. Aleshores s'hi van sumar els petits atacs d'angoixa que feia anys, molts anys, que no patia. Jo em pensava que la causa eren els problemes incontrolables i quan es van solucionar, no gràcies a mi, tenia l'esperança que desapareixerien. Però no va ser així. Hi havia alguna cosa més.

Durant aquests mesos, un dia de tardor, vaig rebre una notícia que em va deixar glaçat. Jo havia tallat tota mena de relació i, si ens vèiem, gairebé ni ens saludàvem. Malgrat tot, des d'aquell dia, he intentat recordar-te, en una conversa entre tu i jo, potser d'una manera egoista, potser per evitar que el teu record desaparegui, ja que hi ha almenys dues morts, la física i la del record. I aquesta segona, no permetré que passi. Que estrany que pensi i escrigui això tenint en compte el mal que ens vam arribar a fer, que et vaig arribar a fer... He de reconèixer que de vegades, sovint dalt de la bicicleta, sento que formes part del vent i m'acompanyes. L'altre dia vaig escriure aquest text:

He tornat a veure la pel·lícula que em vas recomanar fa la tira d'anys. Em vas dir que l'havia de mirar de tant en tant, quan ja l'hagués oblidada. Quin fart de plorar m'he fet. I no pas per la pel·lícula, encara que reconec que hi ha ajudat.

Aquests dies no han estat fàcils. Els he deixat passar de mala manera. Bé, he llegit una animalada i he anat amb bici força estona. Però la resta del temps no ha sigut com hauria volgut. Deixava que les hores s'escolessin i em drenessin la poca energia que em quedava. Ahir, per exemple, em vaig sentir gairebé apagat i durant tot el dia no vaig fer res.

Avui, però, m'he sentit millor. He pogut fer una ruta amb bicicleta que feia molt de temps que volia repetir. Per diferents circumstàncies sempre em quedava a mig camí i havia de tornar enrere abans d'hora. M'ha fet feliç, a la fi, poder-la completar i també pel bon temps, per la calor que tant enyorava. Després de dinar i d'una bona dutxa, he llegit fins més o menys l'hora de sopar, que m'he fet burritos. Si no anés tantes hores amb bicicleta, dubto que el meu cos n'acceptés tants. 

I he vist la pel·lícula. L'havia oblidat del tot. M'han tornat els records de quan me la vas recomanar i de quan em vas renyar, decebuda, per tornar-la a veure pocs mesos més tard. Jo, boques com sempre, sabent que havia trencat un pacte, no em vaig poder estar de dir-t'ho. Tampoc recordava què era plorar, me n'havia oblidat una altra vegada. Ho necessitava, però el meu cos no n'era capaç. M'ha fet sentir que encara tinc alguna cosa dins meu, una corda on aferrar-me.

Tot i això, hi havia alguna cosa més. La meva angoixa seguia i després de moltes voltes un dia vaig descobrir que el problema era la feina. Vaig intentar aguantar, vaig intentar baixar el ritme de treball, oblidar-me'n fora de les hores, però, tot i que entre setmana semblava que anava tot bé, arribava el cap de setmana i em tornava la sensació del no-res. Durant aquest temps vaig imaginar una història que algun dia m'agradaria escriure. Una història que imaginava per a mi, que m'evadia i em feia sentir una mica millor. I intentant desconnectar, a banda de la bicicleta, em vaig llegir tota la saga de l'Arxiu de les tempestes. També tots els llibres de Brandon Sanderson ambientats en l'univers del Cosmere, excepte la saga de Nascuts de la boira, que ja els havia llegit fa un parell d'anys. Jo no hi entenc de qualitats, però aquests llibres m'han permès viure en un món mentre el meu real se m'estava fent difícil de suportar. A l'abril vaig deixar la feina.

Podria parlar de les parts bones. Que hagi sigut un any llarg i feixuc ha permès que algunes d'aquestes també s'allarguessin. N'hi ha hagut moltes i algunes són genials. Però, què passa quan tot ha perdut el color? Doncs que no és fàcil valorar-les. Jo vull que aquest any que ve sigui un any ple de colors. I aquests últims dies ja comencen a tornar.

P.S.: L'aplicació API Calls segueix el seu ritme. La fan servir quatre gats i un peix, però estic content. 

Un dia cansat

Avui, mentre em feia el sopar, escoltava un concert que feien en directe per streaming i anava llegint el famós llibre de Byung-Chul Han, La societat del cansament,  on fa una crítica a l'excés d'estímuls i d'informació. Mentrestant, anava pensant en la llista de la compra.

Jo em sentia tan realitzat fent tantes tasques alhora que quan he llegit “L'atenció multitasca no significa un progrés per la civilització”, m'ha fet feliç saber que, en mi, el desenvolupament de la humanitat ha entrat un cul-de-sac. La gràcia, doncs, per evitar qualsevol èxit, és defugir l'atenció profunda, així com qualsevol mena d'avorriment, on el cervell, fart del descans, podria decidir imaginar i tenir idees. Quin perill.

Ara, mentre estic escrivint, miro el mòbil cada dos per tres, tinc de fons una sèrie i ja està, que tampoc voldria tenir un excés d'estímuls.

I acabo aquí el text amb l'esperança que el lector no hagi deixat de fer ni pensar en altres coses mentre llegia.

Aquenis

Avui ha sigut un dia especial. Un dia important, més ben dit. Però no en parlaré encara, ho deixo per a més endavant. Algunes notícies és millor reposar-les per poder-ne fer una bona reflexió.

És per això que parlaré d'una bonica imatge en l'anada i tornada a peu de la feina cap a casa. Aquests dies de primavera, les boles del plàtan comú, l’arbre per excel·lència de totes les ciutats del país, s’esberlen i escampen arreu el seu fruit: bocins peluts d’un color marró groguenc, els quals hom anomena aquenis. Jo, ser aquàtic, acabo de descobrir aquest nom fa escassos segons.

El matí era fresc i assolellat. Es notava que la majoria ja celebrava les festes de Pasqua. El carrer era tranquil i silenciós, sense el brogit habitual dels cotxes.

Els petits aquenis volaven amb el vent i queien a la vorera, formant un tapís suau sobre les rajoles grises del carrer. Alguns d’aquests aquenis, en lloc de caure sobre les fredes rajoles, arrebossaven una immensa cagarada de gos. Una croqueta gegant.

Jo flotava sobre el tapís d’aquenis mentre mirava el cel blau intens. Per sort, he baixat la mirada poc abans de trobar-me la croqueta al davant i he evitat trepitjar-la.

A la tarda, en acabar de treballar, la croqueta semblava una escalopa a la milanesa.