Els tres nens

El Lluc i el Robert corrien entre els camps acabats de segar i saludaven els camperols que se n'anaven cap a casa arrossegant carros vells i gastats carregats de sacs de blat. Entre els crits de tota aquella gent gran, van sentir la veu d'un nen que amb prou feines podia atrapar-los. Es deia Oriol i era un parell d'anys més petit. L'Oriol, que vivia en una masia de la vora, els va preguntar d'on venien i el Lluc i el Robert, fills de mercaders, van contestar que d'estudi i que, aprofitant que es faria fosc molt tard, anaven a espigolar. Per l'Oriol, aprendre a llegir era perdre el temps i cosa de rics, o això deia el seu pare, però no els ho va dir. Ni va preguntar per què els dos amics anaven a espigolar si podien estudiar. De fet, ell tampoc passava fam i li agradava buscar espigues perdudes de la collita. Al cap i a la fi, els tres nens tan sols jugaven. I, de tant jugar, es van anar allunyant per camps i boscos de la zona.

El sol de color roig encès formava ombres gegants d'uns nens que, sense saber-ho encara, s'havien perdut. Van jugar amb les ombres que es van allargar cada vegada més fins que es van fondre a l'horitzó. I, portant manats d'espigues a cada mà, van tornar enrere amb la llum del capvespre. Ben aviat van adonar-se que no sabien com anar cap a casa i que, amb la penombra, els camins que havien seguit s'havien transformat en viaranys feréstecs i plens de perills desconeguts. Durant una bona estona, potser per intuïció o potser per sort, van desfer els passos fins que van trobar-se una carretera que havien creuat una estona abans sense parar-hi esment. Per a ells, aquella carretera era ben nova. Mentrestant, el cel començava a agafar un to blau fosc i cada vegada se'ls feia més difícil veure per on avançar. Si haguessin continuat endavant, camp a través, ben aviat s'haurien trobat una cabanya on un pastor, conegut de la família de l'Oriol, els hauria pogut acompanyar o indicar el camí, però la carretera els va enganyar i van decidir seguir-la.

Les estrelles cobrien el cel com una massa pàl·lida que no arribava a tocar els passos dels nens. Havien abandonat les espigues i avançaven a les palpentes, agafats de la mà, plorosos, caient i tornant-se a aixecar. Era una nit sense lluna, immòbil. Ni el vent ni cap animaló gosava fer el més petit gest. Tot i això, els nens sentien sorolls, fruit de l'espant o creats per ells mateixos, que arribaven més tard com un eco. La carretera, feta de pedres antigues, baixava tranquil·la entre arbres immensos. Van seguir-la com van poder, pregant despertar-se als seus llits d'un moment a l'altre i oblidar aquest malson. Però res no els va despertar i quan ja sentien que no podrien caminar més del cansament i de la por, un llum d'oli va aparèixer a la llunyania. Se’ls va encendre l’esperança i van córrer cap a ell, cridant per avisar l’home que el duia.

L'home els va rebre renyant-los per rondar en aquelles hores de la matinada i va donar gràcies a Déu que els havia trobat ell i no un bandoler. Els nens, plorant, li van demanar perdó i li van explicar que s'havien perdut mentre li suplicaven que els deixés dormir aquella nit a casa seva. El llum d'oli tremolava amb els seus moviments bruscs i l’ombra li corria pel rostre sec i arrugat com si volgués amagar-lo. Si no hagués estat perquè el veien com un salvador, s’haurien espantat encara més. Va conduir-los fins a casa seva i els va explicar que ell era el carnisser del poble, que es trobava darrere de l'alzinar, ara invisible en aquella foscor espessa. 

Els nens van entrar a la casa del carnisser agafats de la mà, prement-les amb força, sense cap intenció encara de deixar-se anar. L'olor de carn vella i de sang seca semblava sortir de les parets. El carnisser els va fer seure en una taula ampla i forta i els va dir que els donaria una mica de menjar. El petit llum d'oli era l'únic que il·luminava la sala. L’home tenia el llum al davant. Feinejava darrere dels nens i la flama projectava una gran ombra sobre les criatures que es miraven i començaven a somriure.

De sobte, l'ombra es va encongir i a la paret del davant una forma de ganivet es va alçar sobre la silueta del Lluc. Només va poder sentir la fressa quan la fulla va fregar-li l'orella. El carnisser va emprar tota la seva força i li va partir la clavícula, i el ganivet es va enfonsar fins a arribar més avall del cor.  El cos del Lluc es va estremir i, quan el carnisser va destravar el ganivet amb un moviment ràpid, va perdre tot el vigor i va afluixar la mà del Robert abans de deixar-se caure a terra. El Robert i l'Oriol van veure la mort del Lluc amb les ombres oscil·lants del llum d'oli sense entendre què passava. El carnisser era àgil i just quan el cos del Lluc tocava a terra, la vida del Robert s'escapava. El cap de la criatura va rodolar per la taula amb un cop sec. L'Oriol va cridar, però no va ser capaç de moure's. Una mà aspra li va engrapar el coll i va aixecar-lo. Els ulls esgrogueïts del carnisser brillaven dins la penombra. El nen es va trobar davant seu el rostre mig il·luminat que abans no havien volgut veure. Unes arrugues profundes tacades de sang guardaven el terror més immens. El ganivet va resseguir-li el coll amb una lentitud impossible. L'Oriol, com un xai, va sentir un dolor agut que mai s'hauria pogut imaginar i la sang li va baixar pel pit amarant tot el seu cos. L'escalfor de la sang va embolcallar-lo mentre el dolor desapareixia i ell s'esvaïa.



Epíleg:

Van passar els anys i ningú no va trobar mai els tres nens desapareguts. La casa del carnisser restava allunyada, mig oblidada darrere de l’alzinar. Una nit sense lluna, un bisbe va trucar a la porta. El carnisser el va deixar entrar i li va oferir menjar, com feia amb qualsevol viatger perdut. El bisbe, amb una veu baixa i ferma, li va demanar si podia tastar la carn que guardava a les tines de sal. En sentir aquella petició, el carnisser va caure de genolls amb els ulls oberts de remordiment i va implorar perdó. Aleshores, el visitant es va incorporar, va acostar el llum d’oli a les tines i va dir als nens que ja podien sortir.

La veïna

Avui, la veïna del davant, una dona gran que mai no he entès si només em menyspreava o m'odiava de debò, ha tancat la porta de casa seva amb una volta de clau. Se l'ha mirat un moment per última vegada i s'ha dirigit amb el cap cot a l'ascensor. Unes hores abans, al carrer, mentre carregava trastos en una furgoneta, m'ha mirat amb un somriure. L'he saludat com sempre: un petit cop de cap, aixecada de celles, llavis premuts i contracció de les espatlles. He pujat corrent cap al meu pis una mica confós, però de seguida he intuït que el seu somriure era l'alliberació de tenir-me com a veí. 

No entenc per què, en abandonar el pis, se la veia tan abatuda. La mirava per l'ull de la porta, gairebé sense respirar. Quina senyora més rara, oi? No me n'he pogut estar. He sortit al replà d'una revolada. Ella, que entrava a l'ascensor, ha fet un salt de l'ensurt. L'he agafat del braç. Se li ha escapat un crit. L'he arrencat de l'ascensor i l'he escridassat, retraient-li que només fes una volta de clau. Ella, dient-me —d'acord—, ha posat la clau al pany i ha fet la segona volta. La seva indiferència m'ha posat nerviós, ho reconec.

El bloc és gran: quatre plantes, dues escales i quatre portes per replà. Al centre, un pati cobert i, a cada replà, una balconada dona al pati, com si tot l'edifici s'espiés a si mateix.

He abocat el seu cos per la balconada. No ha estat fàcil: tot i veure's prima, la dona pesava. Els crits de socors han sigut força molestos. Per sort, no han durat gaire; s'han aturat just al moment que s'ha sentit un cop sec contra les rajoles del pati.

La confiança dels nens

Recordo un dia una classe a l'escola on es va parlar de la contaminació dels rius. L'assignatura aleshores es deia ciències socials, suposo que després de canviar-li el nom mig centenar de vegades i que a hores d'ara ja li hauran canviat el nom un centenar de cops més. Ens van explicar que la contaminació dels rius era cosa del passat, que les depuradores s'estaven instal·lant per tot arreu i s'estava recuperant la fauna i la flora dels seus voltants. Jo devia tenir deu o onze anys. I m'ho vaig creure. Maleïts. M'ho vaig creure, confiant en la paraula d'uns adults. Ells s'ho creien? Si és així, no tenien la capacitat d'ensenyar, per imbècils. Si no és així, tampoc tenien la capacitat d'ensenyar, per mentiders. 

Ahir vaig llegir que les bones notícies que fins ara ens arribaven sobre la baixada de la contaminació lumínica no eren certes. Aquelles notícies, com quan érem nens, ens les vam voler creure. Tot es devia al canvi del tipus d'il·luminació. Del groc ataronjat de sodi cap al blanc blavós del led. Una transició tecnològica i barata, vestida de progrés, que ha provocat una proliferació de llums del tot innecessària. Els satèl·lits que analitzaven aquest tipus de contaminació eren cecs als tons blaus. Maleïts. Mentiders.

El riu fa pudor de clavegueres uns metres més avall de la depuradora, on un doll d'aigua grisa i opaca omple una llera gairebé seca. I després et ve un dels enginyers de la depuradora i es vanta que és de les millors del país. És fastigós. L'enginyer també. Tant de bo un dia s'ofegui en alguna de les piscines de merda que omplen de pudor mitja ciutat. I aquí no passa res, perquè en aquesta zona de la ciutat hi viu la classe més baixa, la púrria, formada per immigrants, drogoaddictes i vells. La línia d'edificis rònecs fa de mur de contenció de les males olors. Més amunt, entre carrers segurs i ben il·luminats, l'altra meitat de la ciutat s'alegra de viure en una zona tan neta, plena de parcs i jardins, on juguen i passegen recordant quan eren nens. Són parcs pensats per evitar qualsevol idea equivocada d'acostar-se al riu. Una ment desalineada podria veure brutícia on no s'ha de veure.

El descompte

Quan el temps de descompte s'allarga, alguna cosa bona hi deu haver, però jo no la sé veure. Tot i que ara mateix no m'hi veig amb cor, espero que aquest temps trobi la manera de no acabar-se. Potser algun dia miraré enrere i en sortirà un somriure.

Mentrestant, m'he quedat atrapat en les veus de Noé Preszow i Coline Rio. Algunes cançons em sonen d'abans, d'un lloc de la memòria que no sé situar. Quan escolto per casualitat una melodia semblant, en lloc de buscar l'origen, em quedo amb la versió que conec, com si la repetició fos un lloc on poder descansar.

Aquests dies, quan treballo, escolto música clàssica. Avui he sentit el concert de clarinet de Mozart, el tercer per a piano de Beethoven i un concert del Jordi Savall en un festival barroc de França. Aquest últim, amb només tres músics, tenia una força i una vitalitat que m'ha distret de l'anàlisi que estava fent. 

I quan no escolto música, decideixo quedar-me sense estalvis i em compro una bicicleta tan cara que ni jo mateix me'n sé avenir. Suposo que ara estic en aquella etapa de l'enamorament, on tot són flors i violes. Ella es deixa portar i em guia disparada per les carreteres silencioses que voregen casa meva. El que em sap més greu d'aquesta compra és no haver-la fet abans.

És curiós com, amb motius tan senzills i d'altres que em guardo, no m'hi vegi amb cor.

Temps

I — De les males persones que conec, jo en soc una d'elles. La meva reacció és separar-me d'elles i allunyar-me'n, però, què he de fer amb mi?

II — La por de les muntanyes, cavant a les entranyes, on res canvia, i a la llum, la font de la vellesa.

III — Viure lluny del cel, de la seva visió, entre parets aïllades, decorades amb el no-res. Just a l'altra banda, la llum de les estrelles, després de tant i tant de temps, el no-res. Sempre el no-res.

IIII — Estic fent una calculadora romana. Una aplicació per fer càlculs, per a qui no conegui el sistema decimal actual. Tot i que no fa falta dir-ho, la calculadora no coneix cap altre sistema de numeració que el romà. 

IIIII — He tornat a llegir Momo, massa anys després. Mentre el llegia, no deixava de preguntar-me si era un conte per a nens o una distopia feta realitat. He sentit el terror en veure'm reflectit en aquells adults que havia jurat no convertir-me. Aviat farà vint anys del dia que els homes grisos em van visitar i jo, ignorant-me i traint-me, vaig acceptar les seves condicions. 

Nota final — El primer és el moviment físic. Allunyar-se, perdre els altres i perdre’s. El segon és la fondària, el temps propi que cava, que condueix a la vellesa i, a la llum, a la fi. El tercer és la distància entre nosaltres i el món, la llum que viatja i arriba tard, quan ja no hi som. El quart és una burla. Hem perfeccionat els instruments per mesurar el temps, però no per viure’l. El cinquè i últim és un intent de disculpa a un nen traït, que es va allunyar de mi fa molt de temps.

Somni

Anit vaig tenir el millor somni que pugui recordar. Era tan perfecte que ha fet que avui hagi estat un dia ple de felicitat. Era un somni tan viu i tan bonic que, per moments, em feia fins i tot por d'espatllar-lo amb la meva presència. Però ell m’acceptava i em portava per un món d’una bellesa absoluta.

Potser no tornaré mai més a tenir aquest somni, ni tampoc es farà realitat. Però jo l’he viscut i l’he sentit tan real que la meva vida, des del son més profund, s’ha fet més gran, recuperant així un camí que s’estava esvaint.

 

I per acabar, el gran poeta, Poeta del Mató, m'ha demanat entre plors i súpliques poder tornar a fer acte de presència en aquest bloc de notes. Abans de tornar-lo al soterrani, deixo que la seva mediocritat acabi d'omplir l'entrada:


Somni

Si pogués abraçar-te, somni,
em cenyiries la cintura
i t’envoltaria l’espatlla.

Seríem una sola brasa,
que el vent
ens encendria.

Erraríem pels racons,
flama dins flama,
llegint-nos en guspires. 

Poeta del Mató

Uns dies al Pirineu

Sento el tel que em cau a sobre i em comença a cobrir. És un tel fi i d'un blanc gairebé transparent. Cau per tot arreu on miro. Sobre els cotxes i els carrers, sobre la família que corre per no fer tard a l'escola, sobre els treballadors que arreglen la vorera, sobre els arbres i les cases. I ningú el veu. Té un tacte fresc i m'agrada sentir com em frega els braços, l'esquena, el clatell i el coll. El tel es mou i puja cap a la barbeta i em fa pessigolles darrere les orelles i jo ric sense voler. Voldria que tothom el pogués veure i sentir. La Terra continuaria girant al voltant del sol i amb ella mateixa. La lluna no deixaria de mirar-nos i les estrelles, tan lluny, il·luminarien els seus petits planetes fins a la fi dels seus dies. Però si tothom, petits i grans, veiessin el tel, aleshores el seu món s'aturaria i passaria davant seu dia rere dia, abrigats entre pessigolles darrere les orelles i la seva frescor.

Avui he vist una noia que si m'enamorés d'ella, seria pel seu nom. La seva cara rodona de quan era petita ara s'està estirant una mica, però encara manté unes línies suaus que desitjaria que mai es perdessin. L'he vist prima i apagada, amb una mirada trista, però crec que he sigut jo que m'he creat aquesta imatge darrere les ulleres de sol mal graduades. A mi m'agrada dur-les així, veient un món fosc i indefinit. Si em fes uns vidres nous, a la meva graduació, potser quedarien perdudes en un calaix. A mi les ulleres de sol mai m'han agradat. De fet, les detesto. Amagar els ulls sota uns vidres negres hauria de ser, des d'un punt de vista moral, inacceptable. I no pel fet d'amagar on es dirigeix la mirada, sinó d'amagar la mirada i tot el que ella explica. He saludat a la noia amb un “Adeu”, i volia dir-li el seu nom, però se m'ha quedat travat en algun lloc del pit. Crec que no m'ha tornat la resposta, no ha tingut temps. O potser sí que m'ha saludat abans que la distingís tota borrosa? Ella no sap que l'he fet protagonista d'un conte molt llarg o d'una novel·la molt curta que he escrit aquests dies. Si ho sabés, m'odiaria per sempre.

Aquests dies he fet vacances. —On has anat? —Enlloc. Un dia amb bicicleta cap aquí, un dia cap allà, però sobretot, he escrit. Per què m'he d'escapar i oblidar uns dies una vida pobra i apagada? Parlo de la meva vida, no la teva, si vols viatjar, jo no hi tinc cap impediment. He estat a punt d'agafar un vol ben lluny i perdre'm entre muntanyes de gel i vent. Però en lloc d'això he escrit i he deixat passar les hores per sentir l'avorriment més sincer. I he desitjat tenir aquesta vida per sempre. M'he desconnectat de la professió per entendre l'ofici de qui es dedica a escriure i he valorat com mai cada paraula dels llibres que he llegit. —Uns dies al Pirineu és la meva resposta.

I avui, tornant altre cop a la feina, he sentit el pes de la pitjor part de mi, no per la feina, sinó per una cosa que no puc dir de vergonya. I a l'entrada de casa, al vespre, gairebé li tanco la porta a una de les filles dels nous veïns. I hem pujat a junts a l'ascensor i jo, nerviós, he estat a punt d'esclatar a plorar. I li he demanat perdó i que demanés perdó de part meva als seus pares. I tant de bo a casa seva em prenguin per un boig i puguin riure durant hores.

Quan he entrat a casa, el tel s'ha esquinçat i, amb ell, jo també.

De vegades, voldria sentir-me valorat per allò que m'omple, però potser no en sé prou.

Coses importants del dia

Avui a primera hora del matí he trencat un got. El vidre s'ha escampat per tota la cuina i he estat una bona estona escombrant i trobant trossets per a tot arreu. Aquest petit accident m'ha fet començar la jornada laboral una mica més tard del que tenia previst.

Malgrat la pluja, he anat a l'oficina amb bicicleta. 

He descobert, setmanes més tard, que una persona que vaig conèixer en un taller musical em coneixia de tota la vida. Per a mi era del tot desconeguda. Ara puc entendre per què reia tant.

Ahir vaig tenir una idea per un text i avui, quan l'anava a escriure, ja l'havia oblidat. Anava sobre el menjar. En aquest punt tinc una discussió interior per recordar-la. N'escric una de les parts: —Era una idea bona, que no ho saps? Va, ajuda'm a recordar-la. Estava fent el sopar i vaig agafar el plat amb l'amanida per portar-lo cap a la taula. Aleshores també vaig agafar la gerra i el got d'aigua i anava pensant amb la idea. No, el got que he trencat avui era un altre, que tenen un dibuix diferent. Estigues més atent, no m'estàs ajudant gaire. El cas és que vaig seure a sopar i em vaig distreure, no sé com. Ah, sí, ja ho recordo, em vaig distreure quan em vaig aixecar per agafar els coberts. I quan vaig tornar a seure tenia problemes per punxar l'enciam amb la forquilla i vaig sentir-me una mica fastiguejat pel mal funcionament dels estris. I, és clar, vaig tenir una idea genial i tot allò que hauria pogut pensar abans va quedar oblidat i aquesta ja l'estava oblidant. Gràcies per ajudar-me. Doncs la genialitat és crear uns plats d'espuma que permetin punxar bé l'enciam, que s'enfonsin quan la forquilla faci força. Que és absurda, dius? Tens enveja de les meves idees, oi? —. A partir d'aquí la discussió puja de to fins a arribar a nivells preocupants de violència i, en aquest bloc, la violència no es regala així com així.

Parlant de violència, en un bar, prop de l'oficina, quan he passat per davant a la tarda, un senyor cridava i insultava a tothom qui gosava mirar-lo. He mirat d'una revolada dins del bar i hi havia taules i cadires bolcades i cares de preocupació. El senyor que cridava estava d'esquena i tenia el clatell de color vermell. Era prim i alt, amb la pell envellida. Portava una samarreta, de color gris, vella i gastada. No m'he fixat en res més. A fora en una entrada en un portal, un altre senyor discutia per telèfon. Crec que les discussions no tenien res a veure i aquesta segona era força més calmada, tot i que tenia certa càrrega de violència. Una mica més avall, una dona treia el cap per escoltar què passava. Quan he sortit del carrer i he arribat a la plaça, un cotxe ha fet sonar el clàxon. Intentava sortir del seu pàrquing i tenia un cotxe amb els quatre intermitents barrant-li el pas. He decidit accelerar amb la bicicleta i allunyar-me ben de pressa.

 I ja està. 

Recurs estratègic

Avui m'han regalat un diari. M'ha fet il·lusió veure'n; tenia el ferm convenciment que ja no se'n feien. Durant una època, fa molts anys, en vaig estar acumulant. El seu paper, prim i aspre, és tan absorbent que em serveix per eixugar les botes quan en alguna excursió es mullen. La pila, però, havia baixat fins a nivells crítics. Estava a punt de quedar-me sense reserves i amb això no s'hi juga: la història de la humanitat està plena de civilitzacions que s'han ensorrat per falta de recursos. He estat temptat d'agafar-ne tres o quatre, però he volgut conservar la dignitat i me n'he endut només un. En arribar a casa, l'he posat sobre la pila. Ara, amb autonomia per uns mesos, puc viure tranquil.

Capvespre

M'aturo un moment i un pes estrany s'instal·la sobre el meu pit. Potser fa massa que escolto Joe Hisaishi i les seves músiques de pel·lícula. Una melancolia envolta la casa mentre el dia va anunciant la seva fi.

Aquests dies m'he sentit feliç i no he parat d'escriure. 

Em llevo d'hora i treballo de gust, topant-me amb les meves mancances, aprenent i maleint les frustracions. Però així que acabo, torno de pressa a casa i escric. Escric fins a la matinada i dormo poc, o menys del que acostumava. I potser no arribarà enlloc, però les ganes de fer un camí llarg són més grans que qualsevol por. D'aquí poc faré vacances, espero poder avançar i que la força que porto no s'apagui.

Què en pot sortir d'un peix, ja tan adult, que encara s'emociona amb la música i les pel·lícules de Studio Ghibli?

La marioneta

Quan vaig desembolicar el regal, va aparèixer una marioneta. Era un senyor mig calb, envoltat per una gran cabellera blanca. Vestia un frac i sabates negres. El seu cos era fet de peces de fusta unides per ganxos metàl·lics que marcaven les articulacions. La seva cara de vell, angulosa i aspre, d'una pal·lidesa extrema sense arribar a ser blanca, era alhora amable i acollidora. Les mans, tallades amb una perfecció sorprenent, eren delicades i allargades. Potser era un director d'òpera o un gran diplomàtic. Hi vaig jugar hores i hores tot intentant domar els seus moviments nerviosos, desentortolligant els seus fils i arreglant-li el vestit que es rebregava per culpa de la meva poca traça.

Un silenci feixuc cobria els carrers. Ni un sol vianant, ni cap vehicle. Els edificis, tenyits de tons rogencs, tenien les persianes abaixades. Vaig passejar sense rumb per una ciutat deserta mentre, de mica en mica, s'anava fent fosc. L'aire era fresc i net, com si hagués baixat de les muntanyes. Hi havia alguna cosa inusual en aquella quietud, una sensació estranya que gairebé oprimia, però durant una estona vaig sentir que la ciutat era només per a mi. 

Quan tornava cap a casa, em va semblar veure una ombra movent-se en un carreró. Potser era un gat que fugia de la meva presència, o potser només eren imaginacions meves. Tot i això, em vaig emocionar en pensar que potser no estava sol. Vaig córrer carreró avall i, en tombar cap a la plaça, vaig veure un home molt vell vestit amb un frac i sabates negres. El vaig veure d'esquena. Tenia la pell molt pàl·lida i el cap mig calb era envoltat per una gran cabellera blanca que li arribava a les espatlles. Caminava amb uns moviments erràtics i nerviosos, però movia les mans amb una gràcia inesperada, com si ballessin. No vaig gosar cridar-lo, ni molt menys atrapar-lo. El vaig observar mentre s'allunyava, fins que el vaig perdre de vista. No se sentia cap soroll, només els clecs de les seves sabates enllustrades.

La feina

Cada dia, quan surto de casa, recordo una feina importantíssima que he de fer. Em dic, al vespre l'he de fer sense falta. Però quan arribo al carrer, l'oblido. Quan torno a casa, potser llegeixo, o potser miro un capítol d'alguna sèrie. No penso en la feina i si hi penso, no sé quina és. Avui m'he promès que la faria, que ja no hi havia excuses. He arribat a casa i he fet una marca a la paret de l'entrada amb la roda de la bicicleta. Suposo que és culpa de la qualitat de la pintura, que queda tacada només en mirar-la. He guardat la bicicleta, he anat a la cuina i de sota l'armari de l'aigüera he agafat una esponja que neteja parets. L'he mullat i he netejat la paret. I m'he sentit realitzat per la resta del dia.

Després de sopar, sense res en què pensar, el meu cap m'ha dit: —Tens una feina a fer—, però no m'ha dit quina. He sortit al replà per si en traspassar la porta de casa algun mecanisme desencallés el buit. M'he trobat el veí que tornava de passejar la gossa. La seva gossa, amb pèl blanc que s'escola per sota la porta i que m'obliga a escombrar l'entrada força sovint, m'ha saludat amb gran alegria. Li he fet una moixaina. El veí també m'ha saludat i ha demanat a la Nela que no em molestés. —No passa res—, he contestat. I cadascú ha entrat a casa seva després d'un —Bona nit—.

Un altre cop dins de casa, havia oblidat la feina, i m'he posat a escriure.