Mentre tothom es concentrava pregant i escoltant el cor que cantava peces de Palestrina, jo mirava amunt, fascinat per l'alçada impossible d'aquella catedral. No podia entendre per què tothom tenia el cap cot, des del bisbe fins a l'última feligresa de l'últim banc. Em trobava més enrere, sol, assegut al lateral, a les escales que pujaven a una capella. Les veus del cor ressonaven i es confonien entre elles fent que la música fos gairebé hipnòtica. O potser sí que ho era, però no per a mi, que em distreia contemplant les parets que semblaven voler arribar al cel. Més amunt, els vitralls deixaven entrar la llum de la tarda, trencada en mil colors. Mentre m'embadalia mirant-los, vaig veure una ombra que es movia de pressa per una galeria situada just a sota dels vitralls. La galeria vorejava tota la nau, fent una sanefa d'arcs gòtics.
Al principi no en vaig fer cas, però l'ombra va tornar a aparèixer. Es movia de pressa. Darrere seu, una altra l'empaitava. Vaig mirar la gent, per si algú també s'havia fixat en les ombres. Continuaven la seva pregària deixant que la música els absorbís. Vaig buscar les ombres. Des de la distància es veien petites. Forcejaven i s'abocaven per una de les obertures. El cor inundava l'espai amb un so que ja m'estava atrapant. Una de les ombres va començar a caure. L'hàbit negre del monjo es torçava i volava entre els raigs de llum, la música i les parets vertiginoses. Se'm va escapar un crit que es va fondre amb el motet.
El cos va caure amb un cop sec, just al punt culminant de la peça. Vaig mirar enlaire. L'altre monjo es va apartar de la meva vista i vaig veure com la seva ombra corria i s'escapava per on havia arribat. El so del cor es va trencar amb el rebombori dels feligresos, que es giraven molestos per l'estrèpit que havia vingut del final de la nau. A tots els va semblar veure un llençol negre rebregat. En un primer moment, no van entendre com una peça de roba podia fer tant de soroll.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada