La lluna i les tres roses

De la lluna en surten tres roses. Una és blanca, l'altra és vermella i l'última és de color púrpura. Les estrelles se les miren embadalides. Sobre un terra erm, on des de l'inici dels temps mai s'havia vist ni una espurna de vida, les tres roses s'hi arrelen amb força, buscant un camí cap al centre de la lluna. No saben què busquen. Només un instint les porta cada vegada més avall. Les seves arrels s'estenen fortes i decidides, però la tija i la flor tremolen amb una fragilitat que fa pensar que es podrien trencar d’un moment a l’altre.

Les estrelles, enlluernades per la seva bellesa, de mica en mica s'hi van acostant. Mentrestant, la lluna es va trencant, alliberant un polsim que brilla cada vegada amb més força. I les roses, en la recerca d'una fi desconeguda, continuen creixent incansables terra endins, reemplaçant les entranyes de la lluna.

Passaran dies, passaran anys, i arribarà un dia que les estrelles seran tan a prop que gairebé es podrà sentir la seva escalfor. La lluna s'haurà convertit en pols. I les roses, sense perdre la seva bellesa mentre arriben al centre, començaran a brillar. Al principi semblarà que ho fan gràcies a la llum de les estrelles, però aviat la seva resplendor prendrà tons blancs, vermells i púrpures, cada vegada més intensos, fins que esdevindran una nova estrella. I les seves companyes, felices, tornaran al seu lloc al cel, enduent-se part de la pols de la lluna, que s'escamparà per tot arreu.

Formatge

He perdut la noció del temps. Quan miro ahir, a vegades hi veig fa molts anys; altres, fa unes hores. Quan comença a difuminar-se el passat? O potser és com un formatge emmental que manté la fermesa, però s'omple de forats? Tot sembla igual, però entre els buits, de cop i volta, tot canvia.

La paret

S'obren les portes de l'ascensor i veig una paret. És blanca i gastada, amb marques de goma de sabates, petjades, ratllades fetes amb les claus del cotxe o de casa i alguna taca indesxifrable. Més amunt, hi ha teranyines, aranyes i un llum cobert de pols. No sé on soc. Surto de l'ascensor. Giro cap a l'esquerra per un passadís il·luminat per un parell de llums més, també plens de pols. Les parets, a mesura que m'allunyo de l'ascensor, cada vegada són més netes. Al final del passadís hi ha una porta repintada de color gris fosc que hauria de dur a l'aparcament. Està oberta, però només hi veig foscor. Al costat de la porta hi ha un interruptor. Té un recorregut suau al començament, però de seguida agafa resistència. Després, un clec i, com si hagués perdut tota la resistència, la palanca de l'interruptor arriba al final. És tan agradable que, sense pensar-ho, el premo diverses vegades malgrat que els llums s'han encès a la primera. Quan entro a l'aparcament, veig el meu cotxe i recordo la paret, el passadís, l'ascensor, la porta i l'interruptor que sempre premo més d'una vegada, ni que els llums ja siguin oberts. No acabo d'entendre per què no recordava un espai que veig tan sovint.

Pujada

Avui he estat a punt de reservar un viatge per anar a Lofoten. Aleshores he recordat que estic estalviant per comprar-me una bicicleta nova. Aleshores he recordat que estic estalviant per la casa. Aleshores he recordat que estic estalviant perquè he d'anar al dentista; se m'han mogut les dents i voldria tenir-les com abans. És una nimietat, ho sé, però tinc les meves raons.

Avui no ha sigut un bon dia. Ha sigut un dia que feia pujada. He pogut arribar al final del dia encara no sé ben bé com, però esgotat i amb l'ànima apagada.

Aleshores, rendit, millor que dormi.

El retorn

En anteriors capítols:

• La desfeta
• La ceguesa

El retorn 

Avui tenia la intenció de llegir tota la tarda fins ben entrada la nit, però quan m'he despertat aquest matí d'un sobresalt a causa d'un malson, he hagut d'abandonar el meu propòsit. Se m'ha escapat un crit de sorpresa en adonar-me que m'havia desvetllat de cop. Ni tan sols recordo quan vaig posar-me a dormir. M'he llevat descansat, amb una energia inesperada. Reconec que la meva alegria no era completa; durant un instant, amb els peus alçats, he dubtat. El terra era ferm i immòbil. La primera passa l’he fet amb inseguretat. La segona, amb incredulitat. La tercera, amb esperança. I a la quarta, la meva alegria era plena. El món havia tornat. 

En lloc de llegir, després de la feina, he aprofitat per estirar-me al sofà. He estat amb el mòbil mirant fotos, vídeos i notícies. En un moment m'he aixecat per anar a l'habitació a fer alguna cosa i he tornat sense saber el què. No he arribat al sofà, m'he quedat aturat al passadís mirant un parell o tres de vídeos que ja no recordo i de cop i volta ja s'estava fent fosc.

Amb el món restablert, la normalitat s'ha fet càrrec, altra vegada, de la meva vida.

La ceguesa

En anteriors capítols:

• La desfeta

La ceguesa

El món que ja no existia em tenia amoïnat, feia dues nits que no dormia. Per raons que no venen al cas, era al mig del carrer, just quan tothom sortia a sopar. Jo volia córrer, allunyar-me de la gentada, però el terra s'enfonsava als meus peus. Va ser quan la vaig veure. En el pitjor moment. Aquella visió en altres circumstàncies m'hauria tornat el món que havia perdut. Però a mi la gent m'atabala. Vaig fer veure que no l'havia vist, però les nostres mirades s'havien creuat. I vaig sentir els seus ulls damunt meu quan vaig passar tan a prop. Per sort, no tot estava perdut: aquella nit vaig dormir unes hores. D'esgotament.

L'endemà, vaig intentar fer veure que tot era normal. Després de dos mesos sense veure'ns, les probabilitats de creuar-nos dos dies seguits eren ridícules. Si dono tantes explicacions és perquè ens vam creuar. Tornava de la feina amb la bicicleta. Pujava cap a la rambla i just abans del semàfor va aparèixer per la cantonada. Vaig estar a punt de saludar-la, però ella va continuar caminant com si no m'hagués vist.

I segueix:

• El retorn 

Autorentat

Avui no tinc ganes d'escriure, com tampoc tenia ganes de conduir. He anat a rentar el cotxe. Un cop a l'any —o cada any i mig— no fa mal. He anat a un túnel d'autorentat. Fer-ho jo amb una mànega, anar posant monedes, mullar-me els peus i deixar la furgoneta plena de gotes era una opció que ni m'ha passat pel cap. Abans d'entrar al túnel, m'han ruixat i fregat el cotxe durant una bona estona. A mi m'ha semblat que el deixaven net, i si no fos perquè un cotxe se m'ha posat al darrere fent cua, hauria fet marxa enrere i anat cap a casa amb la feina feta. Aleshores m'han fet avançar dins del túnel. Els grans rodets plens de baietes giraven com un animal embogit. He quedat eixordat pel brogit del túnel, l'aigua queia a raig intentant foradar la xapa metàl·lica i les baietes colpejaven sense compassió el vehicle, que es balancejava per les sacsejades de la cinta transportadora. Quan he arribat a la secció de l'assecatge i em pensava que el soroll seria més suportable, els bufadors han arrencat de sobte. Reconec que m'he espantat. Ningú ho ha vist, així que sempre ho negaré. La furgoneta estava xopa i regalimava aigua a doll pel parabrisa avall. Al principi, la lluita entre el vent i l'aigua semblava desigual: guanyava amb claredat l'aigua. Però la potència dels bufadors era tan gran que de seguida m'he adonat que les meves preocupacions de sortir d'allà amb la furgoneta molla no tenien cap fonament. Durant uns segons, una gran gota ha quedat encallada al mig del parabrisa. Era l'última supervivent d'una guerra perduda. La gota es movia de forma erràtica, creant formes aleatòries i divertides. Anava pujant vidre amunt i tornant-se petita fins que ha desaparegut. Encara han passat uns minuts amb els bufadors engegats i quan s'han aturat i semblava que estava tot sec, han aparegut dos treballadors que, amb camusses, l'han acabat d'eixugar: els vidres, el para-xocs de davant i també el de darrere, l'interior de les portes i fins i tot les llantes. Un servei impecable. Ja que era allà he aprofitat per passar l'aspiradora per l'interior del vehicle. Això sí que ho he fet jo. Una llàstima, després de les atencions que havia rebut l'exterior.

Després d'aquesta experiència he conduït cap a casa. Jo no hi entenc gaire de mecànica de cotxes, però quan anava a aturar-me en una rotonda, els frens —potser perquè estaven molls— no han respost bé i he aturat el vehicle més endavant del que volia. Per sort, no ha passat res. Només he despertat la ira d'un conductor que s'ha espantat en veure's a punt de patir un accident. Més endavant, un cotxe s'ha saltat un semàfor en vermell, un altre s'ha quedat parat al mig de l'avinguda i un tercer ha tombat per un carrer contra direcció. Tot en un parell de minuts. I en lloc d'anar cap a casa pel camí més curt, he passat per l'autovia i després he baixat a la ronda. Quan he aparcat el cotxe em sentia fastiguejat. Cada dia que passa avorreixo més conduir. En canvi, d'escriure —he mentit— mai en perdo les ganes, encara que no sempre me'n surti com voldria.

La desfeta

La situació actual és greu. Més o menys els lectors d'aquest bloc de notes ja saben que no soc una persona d'abraçades. Per a mi el contacte físic és complicat. Només que algú em toqui, el sistema nerviós s'activa fent vibrar un cos ple de pessigolles. A més a més, les abraçades no es poden donar a tothom, hi ha d'haver una gran amistat, un vincle íntim o una connexió profunda.

Així que em va veure, va obrir els braços i no vaig poder fer res més que imitar el seu gest. Els nostres cossos es van anar apropant durant un instant de temps etern. El meu món, forjat per la distància, s'estava fent a miques. Li mirava els ulls, que em miraven. Al voltant ja no hi havia res més, només el seu somriure de llavis fins i suaus, que invitaven com sempre a desprendre's de tots els mals. Ja no hi havia marxa enrere. Vaig sentir la calidesa del seu cos i la força dels seus braços que m'envoltaven. Vaig tancar els ulls i vaig notar com respirava. Ens vam deixar anar i el temps va recuperar la seva velocitat habitual, però el meu món havia deixat d'existir per sempre. 

Viure sense món és greu: a la nit, la son no troba on enganxar-se, el terra es torna d'arenes movedisses i la ment, de cop i volta, queda encallada en un sol pensament durant hores, incapaç de sortir-ne. No és fàcil viure així. I menys quan arriba d'una manera del tot inesperada.

Segueix:

• La ceguesa
• El retorn

Dia de vent

Aquest matí, dalt de la bicicleta, mirava el cel blau de juliol i em preguntava què passaria si els meus ulls poguessin veure els raigs ultraviolats. Encara seria blau el cel? Deixaria de ser blava la Terra? M'he lamentat una mica per l'engany de la vista, incapaç de mostrar-nos tota la grandesa de la llum.

Al cap d'una estona, esquivant els sots de la carretera malmesa, m'he fixat en les pedretes de l'asfalt. Uns metres més endavant, les pedretes eren com punts, però sota la roda es transformaven en línies, ampliant la seva dimensió al meu pas. Un cop més, la vista em mostrava una realitat diferent. Aquesta vegada no m'he lamentat, potser per una síndrome d'indefensió adquirida? No ho crec, però la resignació amb el sentit de la vista ha fet acte de presència.

I és possible que aquests pensaments que em venien al cap mentre pedalava haguessin quedat perduts si no fos per una imatge que m'ha deixat fascinat i m'ha arrencat un gran somriure. Em trobava en una carretera estreta que travessava immensos camps de secà en un terreny ondulat, tal com si fos una imatge estàtica d'un mar agitat. Després dels camps, la carretera s’enfilava cap a una petita serralada coronada per un gran parc de molins de vent. Avui en feia força, de vent, i durant tota la jornada l'havia tingut en contra, sense perdre l'esperança que la tornada cap a casa seria ràpida i lleugera amb el vent a l'esquena. Però mai se sap, després de la línia de muntanyes, el vent podria bufar a la contra altra vegada. Quan he alçat la mirada als molins, he dirigit l'atenció a un d’ells i aquest apuntava en direcció contrària a la que esperava. Durant un instant m'he sentit abatut. Aleshores, al seu costat, un molí apuntava cap a una altra banda. La sorpresa ha sigut majúscula: trencava amb tot el que podia esperar del vent i del meu limitat coneixement sobre aquestes màquines gegants. Era, sense cap mena de dubte, una il·lusió òptica. Des de la distància eren objectes plans i pel fet de trobar-se a contrallum no es diferenciaven les ombres que podien delatar la seva posició. Durant una bona estona els he observat, jugant a imaginar que alguns miraven cap a una banda i uns altres cap a l'altra creant una situació impossible, agraint les limitacions de la vista.

Sobrenom

Totes les parelles que no he tingut de les quals hi havia atracció mútua m'han anomenat en algun moment amb el mot “tontet”. No cal que ens enganyem: tenen raó. La gràcia i felicitat de ser ximplet és ser-ho sempre. En el meu cas, molt de tant en tant, la ximpleria es fon i aleshores no puc sinó posar-me les mans al cap i cridar: “tontet”!

És probable que aquests episodis siguin un càstig per algun mal que he fet el qual o bé desconec, o bé la ximpleria no me'l permet copsar. Reconec que alguna vegada he intentat començar una llista per intentar esbrinar on i quan vaig cometre aquesta gran falta. Un dia conduint vaig accelerar per no deixar passar pel pas de vianants a una senyora gran. És aquest el meu error? O és pel dia que vaig robar una pizza Tarradellas? Ja vam pagar el càstig, la vam fer al microones i la vam haver de llençar junt amb les croquetes, també robades i fetes al microones. Quin és el mal que m'ha portat fins aquí? 

Jo, que soc un ésser simple que em deixo endur pels corrents i menjo i dormo, podria desitjar no ser tan babau. Però, vist que en aquests estranys episodis la meva felicitat s'esvaeix, potser mai seria feliç; o potser evitaria les situacions que donen fonament al meu sobrenom i llavors seria feliç. En aquest segon cas hauria de fregar la perfecció o fins i tot sobrepassar-la. Això em permetria adonar-me de les ximpleries dels altres, ara cegues per a mi, i és molt possible que provocaria el meu distanciament, trobant com a única companya la solitud. És per aquesta raó que val la pena ser ximple. Ximple de veritat i durant tot el temps del món.

Tornant cap a casa

El xivarri sonava esmorteït des del carrer de sota la plaça. Un carrer de casetes baixes i antigues, sense bars ni comerços, de vianants i poc concorregut. Des de l'altra punta, s'acostava una família. La mare anava unes passes per davant, tot demanant a l'àvia que no encantés el fill, que ja caminava prou lent. El nen, d'uns quatre o cinc anys, portava un objecte de color verd a les mans. No veia massa bé quina mena d'objecte era; la meva vista no és gaire bona. Em va semblar, en un primer moment, que era una pilota, però a mesura que ens vam anar apropant vaig poder distingir un birret fet de cartolina.

Quan poses damunt la llengua un retall de paper o de cartolina, part de la humitat de la llengua es traspassa al material, amarant-lo de saliva. A la llengua es nota un petit pessigolleig. No és tan divertit com posar la punta de la llengua a la fulla de la maquineta de fer puntes, sempre vigilant de no ser vist per cap adult que et podria castigar, però també té la seva gràcia. El paper, més de pressa, o la cartolina, més a poc a poc, es deformen i, fent una petita força, intenten lluitar en una batalla perduda contra la llengua. Tard o d'hora, podrien acabar gola avall o, si més no, inservibles.

El nen no donava valor a un objecte que la seva mestra li havia fet l'últim dia d'escola i que no s'havia pogut endur en aquell moment. L'endemà li havien col·locat sobre el cap en una festa, també a l'escola. Havia desfilat davant de totes les famílies dels companys de classe i li havien donat un paper enrotllat que no sabia què hi deia i que l'àvia agafava amb la mà. Ja no portava el birret al cap, el portava a la mà i, a més a més, sabia quina era la sensació de col·locar la cartolina sobre la llengua.

De sobte, vaig sentir un crit de l'àvia: —Treu-te això de la boca!—. Li va arrencar el birret, arrugant-ne tota una punta. La mare es va girar de cop i va veure com l'àvia s'apoderava del birret. També va cridar al nen: —Què fas? No veus que estàs fent malbé un record molt important de la teva vida?—. El nen, desconcertat, es va posar a plorar, i l'àvia i la mare van dirigir la ira l'una contra l'altra, retraient-se qui hauria hagut d'estar pendent del nen. La germana, pocs anys més gran, que fins aleshores havia anat donant voltes d'una banda a l'altra del carrer, va córrer al costat del nen per consolar-lo, agafant-li la mà i vigilant que no quedés enrere. Vaig passar pel seu costat amb el cap cot, sense mirar ni l'àvia ni la mare, fixant-me només en com el nen s'aferrava amb força a la mà de la seva germana.

Vespre d'estiu

El sol s'estirava en un llarg i calorós vespre de finals de juny. Les places i els carrers, amb un bullici poc habitual, eren atapeïdes de vianants. A les terrasses dels bars no quedava cap cadira lliure, i a les botigues no parava d'entrar-hi i sortir-hi gent. El bon temps, el final de curs de les escoles i la proximitat de les vacances portaven joia i ganes de sortir al carrer als habitants de la ciutat, que somreien lliures de preocupacions. Jo no reia, però tampoc estava seriós ni amoïnat. Observava tothom qui passava a prop meu, intentant trobar algú que em despertés un mínim d'interès. Grups d'adolescents, amos del món, fent-se el fatxenda entre ells voltant per la plaça; grups de joves, altius, buscant algun bar on deixar passar el temps; famílies passejant i cansant els nens per evitar un nou drama a l'hora d'anar a dormir; grups de prejubilats, alliberats dels fills que ja són grans, vivint d'una nova joventut; i vells anant i venint d'algun acte cultural que, tot i estar pensat per qualsevol edat, és estrany trobar-hi algú menor de setanta anys. Vaig veure algun conegut que vaig saludar des de lluny. Fins i tot, algú va fer l'esforç de venir-me a trobar i vam intercanviar algunes paraules. No masses, no soc de parlar gaire.

Les ombres es van anar estenent i, de mica en mica, les botigues anaven tancant. La majoria de les botigueres i botiguers, en abaixar la persiana, s'allunyaven en silenci, suposo que per recuperar la calma després d'un dia frenètic. I mentre s'apagaven les últimes llums dels aparadors, començaven a escampar-se les olors dels primers sopars. No negaré que obrien la gana, i algunes aromes gairebé em van fer plantejar d'entrar en algun bar o restaurant a demanar una ració del que fos que estiguessin cuinant.

I després d'un parell d'hores assegut al banc de la plaça, em vaig aixecar per caminar cap a casa. No estava decebut, però m'havia fet la il·lusió que, amb tanta gent, trobaria algú que em regalés una bona història per escriure.