Et despertes amb el soroll de les obres del nou bany que s'està fent el veí de sobre i et ve al cap rebentar-li la cara. Avui et sens fort. Amb el pijama encara posat surts a l'escala per pujar al segon pis i trucar a la porta. T'obre el veí amb una cara de cansament i unes ulleres que fan pena. Aquest fa una setmana que no dorm. És igual. Passes d'ell i vas directament al bany. Dos manobres estan intentant treure la banyera vella que no passa per la porta. Els veus fastiguejats. Són les vuit del matí. Qui ens ha manat treure la banyera d'aquesta casa? Llavors penses: quina vida més trista, si els trenco la cara no hauran de fer aquesta merda de feina i encara els donaré felicitat. Que es podreixin. Jo me'n vaig a córrer.

Un sol pensament

El Miquel tenia el cap travat en un sol pensament. El pobre no podia ni menjar, ni treballar ni dormir...

La força de la voluntat

Podria donar-te mil raons perquè encara fumo però només te'n puc donar una perquè no ho he deixat. Quan em veus fumant, sí tu, tu que em llegeixes, em sento culpable, brut i m'agradaria amagar-me on fós perquè no em vegis. Fumar és una malaltia. Una malaltia que, en petites dosis, et porta perillosament a un final fatal. I cada vegada que em dius que ho deixi, ni que sigui per pur egoisme ja que no t'agrada el fum, et respondria que és el què intento cada dia i et donaria les gràcies una vegada i una altra per intentar-me ajudar.

(no deixo d'escriure, però no publico els contes...)

Avui el Ferran ens explicarà una cosa

Qui és el Ferran?

Doncs no sabria com descriure'l. No es caracteritza per ser alt ni baix, ni gras ni prim.

Al Ferran li agraden les cases petites i antigues amb finestres i balcons atapeïts de torretes plenes de flors. No ho explica mai a ningú això. No queda bé sabeu? També li agrada mirar els aparadors de les pastisseries tot i que segurament no es menjaria cap pastis dels que hi ha exposats. Li encanta escapar-se als camps i als boscos per estar-se una estona passejant o assegut simplement per passar l'estona. Vesteix com els seus amics. Té una feina com una altra i surt de festa menys del què voldria però si es passés no seria bo tampoc. En definitiva, el Ferran és una persona normal exceptuant el tema de les pastisseries.

Un dia el Ferran va donar un cop al braç d'una persona. Resulta que aquesta acabava de caure i li feia mal. Segurament va demanar perdó mil vegades i per pesat pot ser que al final el fessin callar. El cas és que tot i conèixer aquesta persona mai s'havia fixa't amb ella. De fet feia molt temps que no es fixava ni en ningú ni en ell mateix. Hi ha feines molt més importants que això! Havia de conèixer millor aquesta persona. Això l'ajudaria a conèixer-se ell mateix? No ho sabia però ho havia d'intentar. Si voleu saber la resposta, aquesta és no. Però no ens interessa. El què ens interessa és que va fer una petita amistat que sense saber-ho l'ajudà a oblidar els problemes absurds que l'envoltaven. Va deixar de qüestionar-se tot el què feia per fer simplement el què li agradava. El Ferran li explicava els seus problemes. Problemes absurds que sortien per qualsevol estupidesa. Mica en mica el Ferran va adonar-se que es passava masses hores del dia pensant en aquesta persona. Va intentar oblidar-se'n. I bé, com podeu suposar el Ferran no se'n va oblidar.

El què ve a partir de llavors és digne d'agafar el Ferran i penjar-lo. No ho explicaré pas. Si voleu, que us ho expliqui el Ferran (però no sé com, és un personatge del meu bloc). Se'n penedirà durant molt de temps. Ja s'ho farà.


Bé, potser que deixem al Ferran dir el què li toca dir oi? Abans li donaré una entrada com si fos un conte:

Hi havia una vegada personatge d'un petit bloc que es deia Ferran que li va tocar, com a càstig, explicar una cosa. Endavant Ferran!

-Hola, em dic Ferran i he d'explicar que a partir d'ara el Peix escriurà molt molt poquet al seu bloc. Diu que de tant en tant posarà alguna cosa que no hem de patir. La raó? Bé, no deixarà d'escriure parides però no les publicarà. Diu que ho fa a petició de molta gent. Peix, ets dolent. Perquè expliques coses de mi que no ha de saber ningú i a sobre em fas dir això?

- Peix, què et passa?
- Tinc por.
- I perquè tens por?
- Veus allà al final del llac? Hi ha un pescador.
- Però estàs a l'altre punta del llac.
- I si em despisto i nedo cap al fons? El deixaré de veure i me'n oblidaré. Llavors sense voler pot ser que vagi nedant fins a l'altra banda, m'agafi i se'm mengi.
- Si vols, mentre hi ha el pescador et puc posar en una caixa plena d'aigua i quan marxi et torno al llac.
- Jo no et puc creure, no et conec. Com puc confiar amb tu?
- Jo no sóc pescador.
- Però bé que estàs al llac.
- He vingut a passejar i a veure com juguen i corren els animals.
- Dóna'm una raó perquè pugui confiar.
- M'agraden els peixos i no els faria cap mal.
- Encara no et crec.
- No et puc donar cap raó perquè confiïs amb mi. Ens hem conegut fa un moment i ni tan sols ens sabem els nostres noms.
- Alsehores trio confiar amb tu.
- I si t'he enganyat?
- No ho has fet. Perquè quan m'has vist nedar tan lent m'hauries pogut agafar i en canvi t'has preocupat per mi preguntant-me què em passava. Quan ho has sabut m'has trobat una solució al meu problema. I quan et deia que no podia confiar amb tu has sigut sincer i m'has dit que no podia i no m'has donat una explicació qualsevol com faria el venedor d'un mercat.

Hi havia una vegada una distància molt gran que no es podia trencar.

Perquè!?

Una estufa elèctrica de color vermell escalfa més que una de blanca?

Una carretera de doble sentit sense voral quin límit de velocitat té? Ja no recordo res de l'autoescola.

En una competició de salt de trampolí si l'esportista salta fent la granota serà mereixedor de la medalla d'or?

Abans de parlar necessito que em coneguis: m'agrada el silenci.

Un dia vaig veure una pel·lícula que a mi em va semblar fastigosa i realment no ho és gaire. Encara hi somio. Jo no ho estic (Aquesta última frase surt masses cops a la pel·lícula).

Si parlem de cadires m'aixeco. Si parlem de finestres les tanco. Si parlem de la llum l'apago. I si parlem de mi ja he marxat.

Coneixem ara la història d'un mestre de ioga que es va morir perquè estava en un estat tan profund de la meditació que no va notar que se li cremava la casa.
Oblidem ara la història d'un mestre de ioga que es va morir perquè estava en un estat tan profund de la meditació que no va notar que se li cremava la casa.
Jo no ho he aconseguit.
Recordo encara la història d'un mestre de ioga que es va morir perquè estava en un estat tan profund de la meditació que no va notar que se li cremava la casa.

Més preguntes!

Mirar el mòbil cada dos minuts és un primer símptoma d'addicció o és directament una addicció? Incurable?

Què va ser primer, l'ou o la gallina? D'aquesta pregunta em ve al cap la pregunta: Qui va ser la persona que va començar la discussió?

Perquè el curling es considera esport i beure orxates no?

Nota final:
No he posat títol al text.

Segona nota final:
Si has arribat a llegir fins aquí, ho sento. Jo no volia.

Fe d'errates:
Quan escric Nota final realment no és la nota final perquè després ve la Segona nota final i a més a més després el Fe d'errates.

Hauria sigut "La increïble història de la pilota" però vaig baixar al vestíbul i la vaig perdre de vista

Una pilota havia sigut llançada des d'una punta d'una sala de parets blanques i terra emparquetat. Una de les portes que tenia la sala donava a unes escales que baixaven al vestíbul. Hi vaig baixar i vaig perdre de vista la pilota.

Ja tenim els mobles!

Jo faré les cadires i tu l'armari.

A mi no m'agrada l'armari.

Ho faràs, perquè t'ho dic jo.

I qui ets tu per dir-me què he de fer? Perquè no el fas tu?

Jo no puc.

Com que no pots? No vols, i això és diferent!

Llavors tu tampoc vols?

A no, jo no vull. Per això el faràs tu.

L'armari es quedarà a qui al mig, ho saps oi?

Tu mateix, ets tu qui l'ha volgut comprar, te'n recordes?

Sí, però l'aprofitarem els dos. Perquè si el munto jo no et deixaré posar res teu.

Pobre de tu. No voldràs veure l'habitació festa un fàstic. Ets tan maniàtic quan vols!

Com que sóc maniàtic jo? I tu que no et menges res! Em vas fer quedar molt malament l'altre dia al sopar i ho saps!

Ja et vaig dir jo que no hi volia anar, i tu tossut, anem al sopar!

Ja et vaig dir que si no volies no calia vinguessis!

No és veritat!

...

Les muntanyes

Durant molt de temps corre per arribar a una meta i per alguna raó aquesta s'allunya cada vegada més. Corre i sap que per més que corri no hi arribarà mai. Però continua corrent. Sembla que no es cansi. Un dia gira el cap i mira enrere. Veu a les muntanyes una tempesta que comença a desfer-se i s'adona que no vol arribar la meta sinó que corre per escapar-se de la tempesta. Mica en mica va frenant i deixa de córrer per continuar avançant caminant. De cop tot el seu voltant és més tranquil i gira el cap altre cop i veu com la tempesta s'ha transformat en un pluja fina. No necessita seguir més la meta i para i seu a terra. Els núbols ja són blancs i es perden lluny, molt lluny. No plou i el sol il·lumina la muntanya atapeïda d'arbres i petits animals que es desperten amb els raig del sol que passen entre les fulles. S'aixeca amb calma i mira amunt al cel. Aleshores desplega les ales i s'enlaire amunt i vola cap a les muntanyes per donar-hi voltes, tantes com pugui, fins que la necessitat de descansar sigui tan forta que no li permeti batre les ales i es deixarà caure planejant a qualsevol lloc. És igual on. De moment vola.

L'autobús

Quan es van obrir les portes vaig arrencar a córrer per no perdre l'autobús. Vaig pujar per les escales mecàniques tan ràpid com vaig poder entrebancant-me amb tothom i entre crits d'un grup de guiris amb xancletes vaig fer-me pas fins al final de la pujada on vaig tombar cap al passadís de l'esquerra. Cada vegada corria més ràpid. M'imaginava ser un corredor que es troba en un gran estadi olímpic al mig dels cent metres llisos però estava a la sortida del metro i els meus pulmons volien sortir segurament per com els maltractava. Vaig pujar les escales creuant els dits amb força per veure l'autobús blau i quan vaig arribar a dalt, sí, encara hi era! Vaig córrer content cap a l'autobús però aquest va arrencar, no el podia perdre ara! Correria fins al semàfor a veure si em podia recollir allà. Vaig córrer girant el cap i aixecant el braç perquè l'autobús em veiés i parés però no em veia. Em feien mal les cames de tant córrer i tenia mig autobús que em saludava quan sense fixar-me vaig posar el peu dins d'un escocell on reposava i m'esperava pacientment un arbre gros i fort que vaig abraçar amb tanta força que el crec que vaig sentir no sé si va ser del meu cos o del seu tronc.

Poc atent

Després d'ajudar a pintar una habitació, de canviar les bombetes del menjador i de moure les plantes d'un cantó a un altre a la casa del seu veí, l'Enric li demana ajuda perquè se li està inundant la casa per una fuita d'aigua al lavabo. El Manel, el veí, li diu molt amablement que no pot perquè amb tot el merder no ha tingut temps de rentar els plats del dinar i que tanqui l'aixeta de l'aigua que no costa res. A més a més hauria d'estar content perquè no li caldrà passar la fregona.

L'Enric, li dona les gràcies per haver-lo pogut ajudar i marxa a casa seva, concretament al labavo, i es passa quatre hores mirant com surt aigua de sota la pica. Està trist perquè ha hagut de marxar i no ha pogut ajudar a rentar els plats de casa el Manel. Se sent malament perquè ell no és el centre del món i quan li ha demanat ajuda per la fuita ha sigut com si volgués tenir tot el protagonisme. La pròxima vegada procurarà pensar més en els altres.