La son

Estic massa cansat per escriure; els ulls em cauen i sento el pes de la son sobre tot el meu cos. La croada contra el temps del lector, perduda. Intento acceptar la derrota amb el poc honor que em queda. M'estiro al llit, tanco els ulls i deixo que els somnis se m'emportin ben lluny, per oblidar la vergonya d'haver estat vençut.

Quarta temporada

Aquests dies he tingut algunes idees molt interessants, però, com sempre, no me les he apuntat i ara que volia desenvolupar-ne alguna no en recordo cap. Això no impedeix que pugui estar escrivint aquestes paraules que no diuen res. Podria mentir sobre les idees. Podria fer un text dient que ve d'una idea, però qualsevol veuria l'engany. O potser ja he mentit, potser no hi ha hagut cap idea i estic fent perdre el temps al lector. Aquest bé tan valuós que s'escola entre els dits, aquest bé tan apreciat quan tot just el deixem enrere. Tens temps encara de tancar la pantalla per on llegeixes aquest text i no fer res, avorrir-te, sentir el batec del teu cor o la teva respiració. Fa fred? Fa calor? Aixeca el cap, mira endavant. Què hi tens al davant? Tant de bo fos un immens paisatge. No demano una gran vall ni un mar perfecte, poden ser camps de secà o la llera d'un riu sec. Jo desitjaria veure el mar i viure amb ell, despertar-me amb l'olor salada cada dia i jeure sobre la sorra escoltant el trencar de les onades. Si aixeco el cap de la pantalla, en veig una altra on fa uns minuts mirava un capítol d'una sèrie britànica. Si aixeco més el cap, una paret. És de color gris. Gris com el sofà des d'on escric. Gris com el color de la persiana mig abaixada on no deixo entrar la llum del sol, però si la tingués aixecada, davant meu, veuria el gris de la fàbrica, on cusen jerseis, suposo que grisos. Parlant del gris. Fa molts anys, tants anys que si quan va fer anys rodons hi hagués pensat, n'hauria fet un homenatge, em van explicar un conte. El conte de l'home gris. Jo no era un peix aleshores, era un nen. I l'home era gris. Tenia un llum gris, un sofà gris, una paret grisa. El terra, gris, així com la taula, les cadires, el llit i els seus llençols. Tot era girs. Ell, com no podria ser de cap altra manera, vestia amb uns pantalons d'un gris fosc, una camisa gris clar i una jaqueta també grisa. Fins i tot, si te'l miraves bé, veies la seva cara amb un to pàl·lid, grisa. I seguia el conte amb una idea brillant del seu protagonista i amb un desenllaç que en aquell moment no vaig acabar d'entendre, però que em va aquedar arrelat per poder-lo anar entenent amb els anys i que el seu record, quan li vingués de gust, pogués aparèixer dins meu. No explicaré el final per diverses raons. Només en diré una, ja que amb aquesta raó, la resta no fan falta: soc malvat. Cal recordar que el propòsit d'aquest text és fer perdre el temps, tot i que en aquestes alçades no hauria de fer falta repetir-ho. Podria deixar aquí el text i mirar un nou capítol. La sèrie, bona o dolenta, té un greu problema i no és un problema de la sèrie en si, sinó de la plataforma per on la miro: en pocs dies, menys d'una setmana, l'eliminen del catàleg. Nou temporades! No tinc temps, encara vaig per la quarta. No negaré que estic amoïnat perdent el temps quan hauria d'estar mirant els capítols. Vaig descobrir aquesta sèrie el diumenge a la tarda. Infeliç de mi, al matí vaig anar a fer un vol vora el riu. Les plantes han crescut tant que costava avançar per aquell camí que passa sota l'ombra dels àlbers. Era molt d'hora, feia poc que havia sortit el sol, així i tot, els seus raigs s'escolaven entre les fulles omplint de verds i grocs per tot arreu. A cada passa que feia, despertava petites papallones blanques que sortien entre les herbes tot fent pampallugues al batre les ales. La imatge era bonica, però em sabia greu molestar-les i vaig intentar caminar lent i amb molt de compte. Elles, malgrat els meus esforços, s'alçaven i volaven al meu voltant. Al final del camí vaig arribar al gorg amb el seu salt d'aigua. Vaig seure en un marge, vaig contemplar el gorg i vaig embadalir-me de l'aigua deixant-se caure damunt la roca mentre el soroll de l'aigua es fonia amb el cant dels ocells. No sé quant de temps vaig estar-me al gorg. Allà, el temps semblava aturat. Quan em va semblar, vaig aixecar-me i vaig dir adeu al gorg i vaig desfer el camí del riu. Les papallones volaven i també vaig acomiadar-me d'elles. Fins aviat, vaig cridar. I també vaig dir al riu i als àlbers que no van deixar en cap moment de fer-me ombra. Innocent de mi, si m'hagués quedat a casa, ara potser aniria per la cinquena temporada. Maleït temps.

Seguint amb la pena

Quan obro la primera pàgina de la gran novel·la que ocuparà bona part d'aquest estiu, topo amb tres adverbis acabats amb ment. Fastiguejat, em plantejo abandonar-la, però passo a la segona pàgina on surt l'últim adverbi que soc capaç de recordar. Sense adonar-me'n m'endinso en la història, les paraules deixen de ser paraules i les frases es difuminen mentre un vaixell atraca al port d'una antiga ciutat. I llegeixo i no llegeixo, i em trobo entre mariners i un armador que no fan cas de la meva presència.

En un canvi de capítol, la meva atenció s'ha distret. He deixat el llibre sobre la taula i agafat l'ordinador per escriure aquest text. No espereu que sigui més llarg.

 

Nota: En algun moment he escrit: Em passa pel cap abandonar-la, però passo cap a la segona pàgina. M'ha fet una mica de llàstima. He demanat perdó i he desfet els canvis.

La idea

He començat un text amb un adverbi acabat en ment. El text havia de parlar d'una idea que fa dies que no em puc treure del cap, d'una idea fantàstica, però inabastable. Havia d'explicar-la i deixar-la congelada, amb l'esperança que en traspassar-la de la ment a un xip de memòria em faria oblidar-la per sempre. M'he equivocat, ho reconec. He comès un error imperdonable i ara, com a càstig i per respecte, no en puc parlar. Com he pogut fallar d'aquesta manera? Com podré oblidar una idea meravellosa i que m'arrenca un somriure cada vegada que penso en ella? Ara hauré de viure la resta dels meus dies amb aquesta pena. Em sento devastat.

El ciclista solitari

Aquesta setmana ha sigut especial perquè he fet un gran pas reconeixent el problema: necessito una parella. Per què? Doncs ben senzill. Si en tingués, no m'hauria deixat escriure una shell en C. Qui amb dos dits de front es posa a escriure una shell a les hores lliures? I, a més a més, en C! I tot va venir quan, dimarts passat, una companya de feina que està en pràctiques, ens va ensenyar l'anunciat d'un exercici de la universitat on li demanaven fer una shell. Vaig trobar que era un exercici brillant i que l'havia de fer. I m'ho he passat genial. Abans odiava aquest llenguatge. Ara, anys després, amb la seva potència i versatilitat, gairebé me n'he enamorat.

 

I per semblar un peix normal, avui he fet una volta amb bici:

El ciclista solitari 

Arribo al poble. No hi veig a ningú. Els falciots volen i piulen entre els carrers. Avanço sense pressa dalt de la bicicleta. Quan arribo a l'entrada d'una plaça llegeixo un cartell que diu: “Perill, nens jugant”. 

M'aturo i baixo de la bicicleta. Els falciots s'allunyen. Trec el revòlver mentre m'endinso cap a la plaça. És buida. L'envolta un silenci sepulcral. Una ventada aixeca la pols del sorral. Passen uns segons mentre miro a banda i banda buscant els nens jugant. Noto les seves mirades. Premo les mandíbules. Giro el cos i alço el revòlver quan veig un nen sortir de la porxada amb una pilota. Crida i darrere seu apareixen cinc criatures més, algunes amb ninots de peluix i altres fent salts i ballant. Els disparo un a un sense errar cap tret, amoïnat en veure tants nens, pensant que n'hi podria haver més. Recarrego de seguida el revòlver. El silenci torna a regnar a la plaça. Els nens jauen morts sobre un bassal vermellós. M'espero a l'aguait. Passats uns minuts, els falciots tornen a volar i a piular aliens a la massacre. No sembla que hi hagi més nens jugant. Guardo el revòlver i surto de la plaça. El sol es pon i m'allunyo del poble, pedalant cap a l'oest.

Dues portes

Quan vaig obrir la primera porta del conservatori, darrere meu, es va colar una noia que em va donar les gràcies per aquest gest tan gentil. Em vaig sentir com un senyor del segle passat, amb unes maneres antiquades i d'una època plena de desequilibris en qüestions de gènere.

L'entrada té dues portes. Sempre ha tingut dues portes i ara que hi penso sembla ben absurd. Deu ser per un tema d'eficiència energètica. Quan era petit, una de les portes, crec que la de l'exterior, era tan pesada que m'era impossible d'obrir. A mesura que vaig anar creixent, la meva força em va permetre obrir-la, però ho feia amb tanta empenta que, el dia que la van canviar, en empènyer-la amb la mateixa energia, es va obrir de cop i va rebotar contra la paret amb un gran espetec. Me la vaig mirar un moment assegurant-me que no s'havia trencat res i en entrar tenia la conserge rient pel meu espectacle. Suposo que no era el primer que li passava.

A la segona porta, conscient de la meva actuació, vaig imaginar que la tancava abans que la noia passés i que, des del vidre, em mirava i valorava poder-la obrir per si sola. Però la vaig aguantar i ella va passar pel meu davant regalant-me un somriure que em va fondre.

Vaig córrer cap a la sala d'assaig, esperant veure tothom assegut, acceptant la vergonya de passar davant de tothom, amb el director amb els braços alçats esperant resignat que segués a la meva cadira. Per sort, ni les cadires estaven posades i, a contracor, vaig ajudar a col·locar-les. Suposo que és el càstig que toca quan un arriba massa d'hora. No era massa d'hora, feia deu minuts tard, com sempre, per evitar aquest treball desinteressat, que fàcil seria que cadascú es posés la seva cadira. El director, ni hi era. I així que vaig acabar de posar les cadires a les sopranos, va entrar la noia a la sala i va seure en una d'elles mirant-me divertida. I em va donar les gràcies una altra vegada, agraïda. Vaig pensar que li hauria pogut de demanar que s'aixequés, prendre-li la cadira i tornar-la a la pila. No ho vaig fer, em vaig quedar embadalit. Posant-me vermell, vaig assentir i vaig continuar amb les de les contralts.

Durant l'assaig ella m'anava mirant de tant en tant i jo vaig intentar fer com si res. Què esperava ella de mi? Jo no havia volgut ser amable, havia anat així, per casualitat. I en acabar l'assaig, quan anava a recollir les cadires, ella va venir cap a mi i em diu: —no et preocupis, ja ho faig jo—. I amb un nus a la gola, vaig fugir corrents del conservatori, obrint les portes amb una empenta innecessària.

No fa falta dir que vaig enamorar-me d'ella com si fos el primer amor de la meva vida, immens i inabastable. I ja fa dies d'això. No l'he tornat a veure, però ara visc inquiet.