Els esgraons que pugen al parc són massa baixos per pujar-los d'un en un, però massa alts per pujar-los de dos en dos. Pujo doncs sense ritme, ara dos esgraons, ara un, mai les pujo bé i em canso sense sentit. Potser, si anés amb un pas tranquil, les pujaria sense problemes, però no sé anar sense pressa. Quan arribo al primer replà m'hi trobo un ocell mort de panxa a terra. A una passa hi ha tot de plomes. La mort de l'ocell no ha sigut natural. La resta de les escales les pujo a pas lent per primera vegada a la vida. Ho faig sense adonar-me'n mentre penso en l'ocell i com per poques hores no viurà un nou any. Un canvi d'any que ni devia saber que estava a punt de succeir, ja que l'endemà s'hauria preocupat d'alimentar-se, de buscar refugi en alguna branca dalt d'un arbre o qualsevol cosa que pugui fer un ocell en el seu dia-a-dia. Mai m'he preocupat de saber com viuen. Els veig volar i els saludo. De petit els espantava perquè volessin, descobrint el poder de la nostra espècie sobre la resta, però els anys van anar passant i, com també passa a la majoria, vaig oblidar-me d'aquest passatemps. Quan arribo al parc començo a oblidar l'ocell mentre em fixo en les cases decorades amb motius de Nadal i il·luminades amb múltiples colors. Desitjaria que només hi hagués llums grogues, però potser, si fos així, aleshores preferiria els colors.
Més tard, ja en el nou any, després de celebrar aquest gran canvi, torno a travessar el parc i el meu gust per les llums de colors encara no ha variat. Baixo les escales saltant sense ritme i a l'últim replà m'hi trobo l'ocell que havia oblidat. Algú l'ha girat i ara es veuen les entranyes de l'animal mort. No goso tocar-lo, no fos cas que m'agafés qualsevol malaltia. Penso en el nou any i no sé trobar la importància del canvi de xifra, a banda de ser una manera senzilla de classificar el temps. Per a mi l'ocell, el seu naixement, la seva vida i el seu tràgic final tenen més importància, tot i no saber res d'ell.
