Un recorregut per les cultures del món

He de reconèixer que el meu coneixement sobre Galícia és ben escàs. Sé que algun dia hi arribaré quan acabi el Camí de Sant Jaume, que té allò dels horrorosos o com es digui mentre maleeixo l'autocorrector o també, que això ja no ho sé gaire, que els seus ports són famosos per l'entrada de la droga americana amb submarins casolans. Tenen una cultura molt rica, sobretot la culinària, que és la que avui ens pren el protagonisme. Tothom coneix els seus pebrots verds i diu la llegenda que de tant en tant algun pica i molt. Mentida, crec que mai n'he menjat cap que piqui i des de la meva experiència, soc més de pebrot italià, puc afirmar que és una llegenda falsa, com la majoria, amb l'excepció de les d'alguns gràfics. També tenen, o tenien, que potser ja s'han extingit, un tipus de gamba o cigala. Crec que no n'he menjat mai, ni allò dels pessebres, maleït autocorrector, o peus de cabra que sempre m'han fet angúnia. I finalment, encara que alguna cosa més menjaran que no ve al cas, tenen el pop a la gallega. I us explicaré, des de la meva total ignorància, com es cou perquè no quedi dur. El pop ha de ser viu, sobretot, això de congelar-lo és una falòrnia d'alguns sentimentalistes. En una olla ben fonda i plena d'aigua bullent s'ha de submergir el pop i tornar-lo a treure al cap de pocs segons per submergir-lo a l'aigüera plena d'aigua i glaçons per tal que estigui ben freda. Podràs notar com el pop es retorça de dolor i s'intenta arrapar a les eines, braços o aletes que utilitzis en aquesta bonica tortura. En cas que tregui tinta, recull-la i porta-la a la seu d'HP, allà te la compraran a un bon preu. Treu-lo de pressa de l'aigüera i ràpid cap a l'olla bullent. Repeteix l'operació els cops que faci falta fins que el pop deixi de moure's. Entre olla i aigüera i aigüera i olla, si vols colpejar-lo sobre el marbre de la cuina, no et sentis cohibit. Un cop deixi de moure's, tira-li unes patates i pebre vermell i llestos. Ja pots anar al bar de tapes de sota casa que allà ja te'l tindran preparat i, a més a més, t'oferiran els pebrots que mai piquen.

I així acaba aquesta primera part del viatge per diferents cultures del món.

 

Nota: He buscat “pop” al Google i no m'ha retornat el resultat que esperava. Parla de la música. Il·lús de mi i una mica estúpid també, he anat a l'enllaç suggerit de cerca “pop llatí” pensant que em trobaria una referència de la llengua dels romans.

I ara, en honor al malbaratament del pop, sobretot quan baixeu al bar de sota casa baixeu una bossa orgànica amb el pop a dins i llanceu-la al contenidor marró, el gran poeta, Poeta del Mató, ha escrit una adaptació d'una coneguda cançó infantil:

El Pop

Mireu allà dalt
en els estels què hi ha,
és un gros animal
que amb patinet va.
És un pop,
i doncs què us penseu?
Que seria un elefant? És que no veieu que el títol ja diu de quin animal parla? I, a més a més, l'elefant anava amb bicicleta.
Té tot de tentacles,
ballant al seu voltant!

Poeta del Mató