Aquests dies he estat cantant concerts arreu de Catalunya. No molts, tres, i només en queda un altre. Ja no recordava que voltar i cantar m'agradava. A més a més, m'he adonat que el meu nivell cantant, anteriorment d'una mediocritat tirant cap a alta, ara es troba tirant cap a baixa. La pràctica porta a l'excel·lència, l'abandonament desemboca a la bagatel·la. Aquesta frase no l'entenc, però harmonitza. (Nota: quina merda)
En els viatges, dins de l'autobús, escoltava música i llegia un tal Hegel. Aquest fet podria fer de mi una persona culta, però res de l'altre món. I allò que em semblava passatger i d'una estupidesa notable, escoltar música francesa, encara no m'ha marxat. He hagut de fer un esforç polític per acceptar-la, ho reconec, i no sé si ho acabo d'acceptar, ja que no ho he comentat a ningú. Escolto en silenci, gaudint d'una llengua que per alguna raó estranya sempre he relacionat amb la gelatina poc ferma.
Tants concerts, tanta gent… Això de sentir-se esgotat de les persones sembla una burrada per fer-se l'interessant. A mi em venien basques. A Barcelona, ciutat que evito tant com puc, vaig caminar uns metres sol. Vaig tornar a sentir la seva calidesa. Tampoc recordava que m'agradava passejar-hi sense rumb, anònim entre milers de rostres que es fonen entre ells. Van ser pocs metres, però em va agradar. De fet, estava bastant atabalat i aquells metres em van relaxar de cop. Que rar, oi?
En aquests concerts canta una noia que té un rostre massa familiar per a mi. Entre els meus buits de memòria, crec que ella es troba dins d'un d'ells. La vaig saludar el diumenge amb cortesia perquè em deixés passar. Em va mirar amb menyspreu. Vaig recordar que a l'assaig de Sabadell m'havia mirat esperant alguna reacció el qual vaig respondre amb total indiferència a una cara que, malgrat ser familiar, per a mi era ben desconeguda.
I entre cançons franceses del segle XXI i bots de la part posterior de l'autobús, sense entendre pràcticament res del que estava llegint, vaig pensar que és necessari ajuntar en un corrent totes aquelles persones que reneguen del coneixement. Hi ha qui vol viure en la ignorància i, actualment, ser un ignorant està molt mal vist. Per por a ser humiliats, alguns intenten ser invisibles conscients de la seva condició, altres estudien amb certa amargor i la resta s'aferra a grans causes absurdes que amb un mínim de reflexió s'enfonsen. És amb la simplicitat del desconeixement que les causes ridícules prenen tanta força. Ser estúpid i viure als afores del saber humà no ha de ser un crim. El que és un crim és aprofitar-se d'aquestes persones. És per això que es necessita ajuntar en un corrent tota la gent que renega del coneixement per poder-se defensar dels criminals erudits.
3 comentaris:
Al bus escoltaves música i llegies un tal Hegel?? Això fa de tu un Peix multi-tasking, cosa que a la majoria no-aquatica ens costa sino fins i tot resulta impossible.
Per cert, saps que els francesos ara pensen canviar l'edat per jubilar-se, oi?
Aprofitar-se de l'ignorància mai no ha estat cap crim. Si no creus has de fer una estada a qualsevol país asiàtic i en tornaràs convençut. La gent normal intenta aprendre perquè els altres no acabin aprofitant-se d'ells, i els que tenen el poder intenten no deixar a la gent aprendre per tal de poder seguir controlant-los. És una dinàmica molt fàcil, vella com la civilització humana (civilització?!? què és això) mateixa.
Només un apunt, no et mareges llegint a l'autobús? Jo sí.
NoName, no tinc diferents fils d'execució, el que faig és anar partint en trossos la meva atenció.
Els francesos, és el problema de França, no el canvi d'edat de jubilació.
Raó per la qual estudio i intento que la ignorància sigui acceptada. Tot és un pla malèfic.
Pons, per sort no. És un gran poder del qual estic bastant orgullós.
Publica un comentari a l'entrada