Cap de setmana (II)

La pluja colpejava amb una insistència estranya les petites finestres de la passarel·la, com si intentés travessar-los per atacar a tots els que acabàvem de sortir de l'avió. Vam quedar aturats uns segons mirant les gotes com s'acumulaven format petits torrents que de pressa s'escolaven avall fins que el crit d'un nadó ens va desvetllar i vam desencallar el petit tap que estàvem provocant sense voler. Va ploure des que vam posar els peus en aquella ciutat fins que en vam sortir.

Vam baixar a buscar el tren que, no exagero, devia estar a cent metres sota terra. Quin fart de baixar escales mecàniques per un cilindre enorme excavat a la roca. Mirant cap amunt, una gran cúpula mostrava el cel que s'enfosquia. La pluja repicava a la cúpula i el so rebotava per totes bandes embolcallant-nos. Mirant avall només es veien escales que pujaven i baixaven com si fos una litografia d'Escher. Vam fer tota la baixada amb silenci. Una baixada a les profunditats. Cadascú pensant en les seves coses o amb la ment en blanc, deixant-nos portar avall mig resignats cap al tren, un simple tràmit que ens plantaria al centre de la ciutat, a dues illes de l’hotel. Tot aquest silenci es devia a la mica de mareig de l’avió, la pluja i que també necessitàvem una mica de descans. Al tren vam estar decidint el pla de visita a la ciutat. Ho vam deixar a mitges perquè el viatge va ser vist i no vist. De seguida van anunciar la nostra parada. Ella va treure el paraigua i al cap de poques passes el va tancar i el vam desar la meva motxilla. El vent lateral convertia el paraigua en una eina inútil. Per evitar mullar-nos més del compte vam anar corrents fins a l’hotel. No va servir de gran cosa, en aquell moment el xàfec era considerable i féssim el que féssim ens tocava mullar-nos.

L'entrada de l'hotel era més luxosa del que ens esperàvem. El terra era d'un marró molt fosc, gairebé negre, fet amb unes rajoles enormes. Reflectia una quantitat desmesurada de llumetes daurades. El sostre tenia una malla feta leds amb forma d'onades que cobrien tota la sala i es perdia escales amunt. En un cantó un recepcionista vestit amb una elegància que fins aquell moment per a mi era inimaginable ens va donar la benvinguda. Tal com anàvem, xops i vestits de qualsevol manera ens hauria pogut fer fora sense preguntar ni qui érem. Vam donar els nostres noms, vam ensenyar el passaport i ens va donar un sobre per cadascú, amb les targetes de l'habitació 406. Mentre pujàvem amb l'ascensor ens preguntàvem estranyats si no havíem entrat en un hotel equivocat i per casualitat hi havia una reserva feta amb una parella amb els mateixos noms que nosaltres. Vam desitjar rient que fos així i que una parella de vells rics amb els mateixos noms que els nostres haguessin anat a parar en un hotel rònec.

Si l'entrada era luxosa, l'habitació encara ho era més. Era una suite. Tenia un rebedor més gran que el nostre pis. El terra era de parquet fosc i les parets eren de ciment amb desenes de leds que feien també la forma d'onades però més dispersades que a baix a l'entrada. El sostre era blanc i semblava que fos tot ell un llum. No tenia decoració, només una taula amb dues cadires, una pantalla enorme i una estructura de ferros que ens va semblar que era un penjador. El dormitori encara era més gran, en un cantó hi havia un llit que semblava petit, tanmateix si no vigilaves t'hi podies perdre. A l'altre cantó, la paret era tot un armari amb penjadors, prestatges i calaixeres que una família nombrosa mai podria omplir. Vam deixar la nostra roba tirada a terra. El crit d'ella, jacuzzi!, va fer-nos oblidar l'opulència obscena d'on havíem anat a parar i en un moment ens hi vam posar dins a gaudir d'un bany de bombolles que, com ens vam repetir més d'una vegada, després del vol, ens el mereixíem.