Recomanació literària

Avui quan t'he dit que havia començat a llegir el llibre que em vas recomanar m'has mirat amb mala cara. 

Per què et poses a llegir ara literatura juvenil? No em pots dir que llegeixes un llibre que et vaig recomanar fa vint anys. De fet, no recordo haver-te dit que el llegissis. A més a més, com pots dir-me això si fa anys que no em dius res. Vas deixar de parlar-me, ho saps? D'un dia per l'altre vas oblidar-me, com si no existís. Per què no em vas respondre a tots els missatges i trucades? Et vaig fer alguna cosa? Em vas deixar desemparada, amb el dubte d'haver-te fallat, d'haver-te ferit. Em vas fer mal, molt mal, amb la teva desaparició vaig perdre la confiança que m'acompanyava per envoltar-me d'inseguretats i pors de fallar a les persones que tenia a la vora. I em va costar oblidar-te. Em va costar assimilar que no havia fet res mal fet, assimilar que vas ser tu que vas decidir esfumar-te per pur egoisme o per un menfotisme que ni puc ni vull entendre. Quants cops em vas repetir que era la persona que més t'importava d'aquest món? Era tot mentida, però jo aleshores m'ho creia i només tenia ulls i cos i la vida sencera per a tu. No m'importa si llegeixes o no, o si encara ets viu. Ho entens, oi? Pots tornar a desaparèixer. I aquesta vegada que sigui per sempre.

Jo pensava amb tu, a cada instant, i encara ara segueixo pensant amb tu. Aquell dia, al vespre, quan estava a casa, després de sopar, em vas enviar: "Guapo! Gràcies per passar la tarda amb mi, muaks!". Vaig tenir una sensació rara. Em va semblar estrany contestar-te de seguida, com si fent-ho, semblés desesperat o massa pendent de tu i això pogués fer-te enrere de voler seguir amb mi. I vaig deixar passar els minuts. I vaig anar a dormir pensant en contestar-te l'endemà. Al matí, no sé per què, no ho vaig fer. I després, al migdia, em feia cosa, em sabia greu no haver-te contestat i tenia por que t'enfadessis i no et vaig dir res i de mica en mica em va saber cada cop més greu i em va fer més vergonya contestar-te. I van començar a passar els dies i les setmanes i feia veure que no rebia els teus missatges ni les trucades. Ni tan sols mirava què em deies, tan ple de culpa i de vergonya com em sentia. Tenia la idea que si deixava passar el temps, tot quedaria solucionat, com si no passés res. El temps només va servir per aprendre a viure amb la culpa i la vergonya.

Fa uns dies vaig trobar-me el llibre en una fira d'antiguitats. Un llibre de vint anys només en una fira d'aquestes. El vaig comprar per un euro i vaig començar a llegir-lo allà mateix. No és una gran obra, ho sé, però m'ha fet recordar tot el temps que vam estar junts i m'he armat de valor per dir-t'ho, amb una vaga esperança, o jo què sé, de recuperar-te.