I aleshores, quan decideixo que no, que la meva vida ha de seguir un camí diferent, et somio. El teu somriure, els teus cabells; somio el meu silenci, la meva por i el meu bucle mental que em paralitza: "Què he de dir?" Ell porta pantalons de pana negra, bruts i gastats de tant rebolcar-se per terra. Sempre rient i dient estupideses. El miro palplantat, em sento invisible, vull ser invisible. Corre cap a mi i es deixa caure sobre el terra de fulles. Arribes de no sé on i t'hi llences a sobre. Portes uns pantalons grisos amb línies negres que formen una quadrícula irregular i amb alguns, pocs, rectangles pintats de vermell. Ara que hi penso no recordo quin jersei portaveu, no em sona que m'hi fixés. Ell deixa anar una frase de les seves i tu rius. Perquè jo ja no les sé dir? En sabia abans, en sabia molt. Ens criden i marxem turó avall, vosaltres corrent i jo caminant per un lateral entre els arbres. Et gires i vens cap a mi. Em dius una frase que ja he oblidat, em somrius i em desperto.
He buscat una explicació del somni:
Els set anys vinents seran d'una gran abundància en tot Egipte. Després seguiran set anys de fam que esborraran a Egipte el record de l'abundància dels set anys precedents, perquè la fam consumirà tot el país. Serà tan aclaparadora, aquesta fam, que ningú no sabrà què és l'abundància.
I ara una cosa del tot diferent:
Ahir al migdia caminava amb alegria cap a treballar i vaig passar pel davant d'una perruqueria. Aquesta tenia com a únic element de decoració del seu aparador un barret. El primer que em va passar pel cap va ser la paraula "Fedora" i me la vaig repetir diverses vegades. Un barret en una perruqueria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada