Una història de cap a peus

Dia mil dos-cents vint-i-u. Avui he aconseguit crear un tel impenetrable que m'ha cobert de cap a peus. Al principi tenia por que no funcionés i mentre me'l posava em deia a mi mateix: Deixa-ho estar, amaga't i seràs més feliç. Al final me l'he posat i he notat que funcionava prou bé. Malgrat tot he acabat tan esgotat que després m'he passat una bona estona, hores, quiet, sense fer res més que mirar-me els peus. I no els mirava perquè em fes excessiva il·lusió sinó perquè la meva vista hi ha quedat fixada. Podria dir que he pensat amb tal persona, amb algun llibre o pel·lícula, o amb alguna història qualsevol que em vingués al cap; he mirat els peus immòbils, com tot el meu cos inert, i he pensat que els podia moure però no em venia gens de gust. Finalment, passades les dotze, m'he posat dempeus i he anat cap a l'ordinador, a escriure una mica, res important, només una història.