Setmana

Com un cangur va fent salts que el mouen d'un estat d'ànim alegre a trist en un moment. De tranquil a agitat en menys d'un segon. I buscant la semblança del falcó es llança avall a gran velocitat a buscar la presa arran de terra amb la diferència que no hi ha presa ni sap com desplegarà les ales a l'últim moment, no en té. No obstant confia que alguna força el frenarà abans. Li ploren els ulls pels cops de vent que assoten la seva cara. En un intent desesperat i que li sembla inútil, però un cop perduda la lluita contra el vent ja no tem perdre res més i si tingués quelcom tampoc temeria, gira el cos tal com si fos un dofí i la necessitat de respirar de sobte l'angoixa quan se n'adona que el seu cos el priva. La seva pell nota el fred intens d'un llac gelat. Intenta moure el braços dins un medi estrany. Obre la boca en un últim intent de lliurar-se d'una mort que l'espanta quan un soroll eixordador l'envia dins de la calidesa dels llençols. És hora de treballar.