dijous, 21 de juliol del 2016

Títol eliminat a instàncies del seu autor

A vegades apareix dins meu un comportament que després em fa sentir por. El que em fa por no és el meu comportament sinó haver sigut dèbil per mostrar com sóc. Jo sóc poca cosa, sóc invisible, indecís, atablat i molt callat. Així sóc jo. Però de tant en tant, sense voler, me'n oblido i surt un monstre dèspota, egoista, ambiciós, superb, segur de sí mateix i fins i tot violent. Com m'agrada. Però així que me'n adono torno a la normalitat, demano perdó, i callo.

Fins aquí. Aquesta entrada seguia amb una explicació d'estratègies sense sentit que he decidit eliminar per raons purament estètiques. I per compensar-ho escriuré una imatge que em passava pel cap mentre escrivia el tros de text eliminat.

M'he sentit molt temptat en agafar el portàtil per llançar-lo amb una violència notable contra el terra. M'he vist jo mateix dret llançant-lo, veient com es trencava fent un soroll massa fort per l'hora que és i jo fent un crit de satisfacció que se sentia per tot el carrer (mentre escrivia això s'ha aturat, crec que no li agrada la idea). Aleshores el timbre de la porta sonava i jo obria la porta i el veí em preguntava què collons feia tan escàndol. Ell, observador, veia com els meus calçotet em van grans i també el portàtil escampat pel pis. Malaguanyat, amb el que et va costar, diria. Estàs boig, conclouria i marxaria avall al seu pis.

El veí té raó, la imatge és patètica. El portàtil seguirà sencer. I m'he de comprar calçotets de la meva talla.
Creative Commons License