Matí

Trec els peus del llit. El terra és fred. Les sabatilles són al menjador. Ahir les vaig deixar tirades al costat del sofà quan vaig anar a dormir després de mirar una pel·lícula. Em va fer mandra posar-me-les. Volia anar a dormir i no volia perdre ni un segon. Noto la textura de les rajoles i de les juntes, molt aspres. Aixeco la persiana i obro la finestra. El cel té alguns núvols i l'aire és net. Sento el soroll d'una persiana aixecant-se. El mateix soroll que acabo de fer fa pocs segons. Són les set del matí. Avui és festa.

A la cuina pelo una poma. És gran i ferma. La pell, d'un color vermellós va caient en espiral sobre el plat. Cap al final se'm trenca i cau de cop al plat sense fer soroll. Acabo de pelar la punta i la tallo en quatre trossos, trec el cor i faig la primera queixalada. Quedo eixordat. El cruixit de la poma, dolça i sucosa, ressona dins meu. Assaboreixo la poma. Sense pela, sense la fibra. Quan m'empasso l'última queixalada torna el silenci per un instant. Em faig cafè. Soroll del molinet, soroll de la cafetera. Silenci. Agafo dues llesques de pa i la llet de la nevera. Omplo la tassa de cafè fins a la meitat i l'acabo d'omplir amb la llet. Em menjo les llesques mentre bec el cafè. Pa blanc de pagès, sense fibres, sense mantega, sense melmelada. Quan acabo d'esmorzar, agafo quatre dàtils, un plàtan i tres racions de codonyat, tallades i embolicades amb paper de plata. Les deixo sobre la taula del menjador. Vaig al lavabo del dormitori. Em rento les mans, em poso lentilles i m'unto el cos amb crema solar. Primer la cara i el coll, després els braços i, per acabar, les cames. M'encanto escoltant el soroll suau que fa el frec de les mans a les cames. És un soroll suau. Un veí tira la cadena i oblido el so que estic creant.

Surto del lavabo. Trec els culots de l'armari i els mitjons del calaix i em vesteixo a mitges. Em falta el mallot, però necessito la banda que em monitora el cor. Vaig a buscar les sabatilles. No sé per què. A l'habitació de les bicicletes em col·loco la banda al voltant del pit. Agafo les ulleres de sol, els guants i la manxa i ho porto al menjador. Torno al dormitori. Trio un mallot de l'armari i me'l poso mentre torno al menjador. Despenjo la bicicleta, agafo el casc i les sabates. Miro la pressió de les rodes. Inflo una mica la de darrere. Em calço les sabates, em poso els guants i guardo el menjar a les bossetes de la samarreta. Em falta la cantimplora. Vaig a la cuina. El clac-clac de les sabates segur que molesta als veïns. Intento anar de puntetes, però el soroll és el mateix. Omplo la cantimplora amb aigua de l'aixeta, la poso a la bicicleta, engego el ciclocomputador, obro la porta de casa amb la bicicleta a la mà, tanco la casa amb clau i vaig cap a l'ascensor. El clac-clac de les sabates queda amagat amb el soroll que fa la bicicleta. A baix, a l'entrada, avanço amb la bicicleta a la mà i la roda de darrere aixecada, evitant fer soroll. Només el de les sabates. Surto al carrer. Són les vuit i cinc minuts.

El carrer és buit, l'aire és fresc i fa olor d'herba. Pujo dalt de la bicicleta i començo a pedalar. Travesso el riu pel pont i de seguida em trobo a la carretera sortint de la ciutat. És una carretera tranquil·la els dies festius. Entre setmana hi passen cotxes i camions, però els dissabtes i diumenges hi ha ciclistes i motoristes i algun cotxe perdut. Els camps, a banda i banda, tenen tants tons de verd que es fa estrany que només tinguem un sol nom. Verds intensos, verds clars, verds groguencs, verds marronosos. Potser els noms existeixen, però els desconec. Saludo un grup de ciclistes que venen en direcció contrària. Bon dia, sento que em diuen. La carretera va pujant fins a arribar a un coll on hi ha una gran masia. Bec aigua i començo a baixar. La carretera s'estreny i fa esses. Em concentro. Agafo una bona velocitat i pedalo amb més ganes que a la pujada. Tinc tota l'estona el vent a l'esquena i em sento molt lleuger. Quan s'acaba la baixada tinc uns quilòmetres bastant planers, entre camps, boscos i masies. De tant en tant, em passen motoristes a gran velocitat. Els sento apropar-se i faig el gest d'apartar-me, arrambant la bicicleta cap a la línia blanca. No hi ha voral.

M'arriba l'olor d'una granja. Dues corbes i comença la pujada. I la granja. És una nau llarga, immensa. Al principi es troba a l'altura de la carretera, però va quedant enclotada mentre la carretera puja, fins que es perd de vista sota una pineda. Algun dia m'he de parar i veure el final. Segueixo amunt. El vent m'ajuda i al cel hi veig ocells que volen entre els arbres. Quan tornen els camps, la pujada es torna suau. Fa pocs dies eren ben grocs, ara les flors ja han caigut i tornen a ser verds. I pedalo i pedalo i vaig sumant quilòmetres entre camps i boscos. Em sento tan fort i m'enganyo, perquè quan agafi el camí de tornada aquest vent que ara tant m'ajuda, després, serà un turment.

En un encreuament veig un ciclista bastant ràpid. Acaba d'avançar tot un grup. L'he d'atrapar. No canvio el meu ritme. Vull veure si m'apropo o m'allunyo. M'apropo. Molt a poc a poc. Cap problema. És la meva presa i desconeix que l'estic perseguint. Avanço el grup. Van lents. Els dic bon dia i ells, esbufegant, em diuen adeu, bon dia. Entre la presa i jo hi ha potser un centenar de metres. De tant en tant, el perdo de vista entre corbes i canvis de rasant. Els metres passen i cada vegada soc més a la vora. No deixo mai de pedalar, no vull que em senti. És absurd, ho sé. El tinc a l'abast. Puc arrencar i avançar-lo a tota velocitat, amb un bon dia. Però deixo de pedalar, deixo que em senti i deixo que se m'allunyi. Per casualitat, agafa el camí per on tinc pensat anar. És el pitjor, el més dret, que puja entre molins per una carretera que fins fa poc semblava una pista de grava. El mes passat van asfaltar el primer tram, el que estava més deteriorat. Es gira i em veu. M'espera. On vas? Ostres, jo també. I de sobte ens trobem pedalant junts una bona estona. Vaig al seu ritme. Ens fem preguntes. De tant en tant, pedalem en silenci. No sembla incomodar-se. En un poble dalt d'un turó, m'indica un camí que no he fet mai. És una drecera. I pugem per un pendent empinat fins dalt de tot. El poble és tot de pedra. Les cases estan arreglades i algunes tenen flors als balcons. No hi veiem ningú. En una baixada em deixo anar i ell queda enrederit. L'espero. Si vols tirar, tira. No, ja t'espero. Vaig tenir un accident en una baixada i ara vaig amb por. Ostres, em sap greu. No, no passa res, per sort no em vaig trencar res, però vaig partir la bicicleta. Em pots seguir la traçada si vols, així agafes confiança. D'acord, però no et prometo res. I baixem i agafem una bona velocitat. Gràcies, em diu quan ja som al pla. He tingut certa por que tornessis a caure, reconec. No, tranquil, baixar en sé, però he de tornar a agafar confiança. De mica en mica. No parlem gaire més. En un encreuament ell segueix amunt, jo giro a la dreta. Li pregunto el nom. Ell a mi. Ens desitgem salut i bona tornada i cadascú agafa el seu camí.

Porto fets seixanta quilòmetres. En falten cinquanta. Ara amb el vent de cara. Les cames no em fan mal. Sé que en algun moment me'n faran. El vent vol frenar-me, però jo no desisteixo, no ho penso fer, ni puc fer-ho. El sento al cos i m'ensordeix. Quina tornada més dura, em dic. Travesso pobles, camps i boscos, sempre pedalant, ignorant el so del vent, però sense sentir res, concentrat en els quilòmetres que em queden. I el mal arriba. No només el vent em frena, sinó també les pujades. No em trobo cap més ciclista. Si n'hi ha, o els tinc a darrere o més endavant. Soc feliç. Les dotze. Arribo a casa.