Aquest matí, aprofitant el bon temps, he sortit a fer una petita volta amb la bicicleta. He agafat el camí del riu. Estava ple de gent que passejava o feia esport. Bondia, anava dient a tothom i la gent em tornava la salutació. Si algú no em sentia, deixava de pedalar per fer sonar la bicicleta. Aquest soroll, de vegades, quan hi penso, em provoca mal de cap, però quan no hi penso, ni el sento. S'apartaven i es deien, compte, bicicleta. Gràcies, bondia, responia. Unes dones grans s'han parat al mig del camí. Jo he deixat que la bicicleta sonés. M'han mirat i no han fet l'esforç d'apartar-se fins que he arribat ben a la vora, sense frenar. Aleshores s'han apartat. La meva idea era sortir del camí i fer un petit salt per no molestar-les. He passat pel mig i m'ha sortit un bon dia amb les paraules molt separades, com si en el fons volgués dir maleïdes velles que no us sabeu apartar? No era la meva intenció. La de la meva dreta m'ha retornat el bon dia i l'altra ha fet un bah que semblava que digués maleït ciclista que es pensa que el camí és només seu. No volia espatllar el seu matí. M'ha fet cert fàstic com ha ressonat el meu "bon-dia", amb una veu impostada, de baríton, la meva veu, que m'ha agradat sempre que l'he sentit gravada i per això no la mostro mai. Hauria pogut dir bondia com havia fet fins aleshores, agut i feble, amb una veu oblidable, com si ningú hagués saludat, però no, he dit bon dia, amb força i solemnitat, com un insult. I sentint vergonya i ràbia, m'he allunyat de pressa, camí amunt, fins a arribar a l'ermita on avui feien un aplec. He tret de nou la veueta i m'he sentit altra vegada gairebé transparent i tranquil per pedalar fins al migdia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada