Avui, la veïna del davant, una dona gran que mai no he entès si només em menyspreava o m'odiava de debò, ha tancat la porta de casa seva amb una volta de clau. Se l'ha mirat un moment per última vegada i s'ha dirigit amb el cap cot a l'ascensor. Unes hores abans, al carrer, mentre carregava trastos en una furgoneta, m'ha mirat amb un somriure. L'he saludat com sempre: un petit cop de cap, aixecada de celles, llavis premuts i contracció de les espatlles. He pujat corrent cap al meu pis una mica confós, però de seguida he intuït que el seu somriure era l'alliberació de tenir-me com a veí.
No entenc per què, en abandonar el pis, se la veia tan abatuda. La mirava per l'ull de la porta, gairebé sense respirar. Quina senyora més rara, oi? No me n'he pogut estar. He sortit al replà d'una revolada. Ella, que entrava a l'ascensor, ha fet un salt de l'ensurt. L'he agafat del braç. Se li ha escapat un crit. L'he arrencat de l'ascensor i l'he escridassat, retraient-li que només fes una volta de clau. Ella, dient-me —d'acord—, ha posat la clau al pany i ha fet la segona volta. La seva indiferència m'ha posat nerviós, ho reconec.
El bloc és gran: quatre plantes, dues escales i quatre portes per replà. Al centre, un pati cobert i, a cada replà, una balconada dona al pati, com si tot l'edifici s'espiés a si mateix.
He abocat el seu cos per la balconada. No ha estat fàcil: tot i veure's prima, la dona pesava. Els crits de socors han sigut força molestos. Per sort, no han durat gaire; s'han aturat just al moment que s'ha sentit un cop sec contra les rajoles del pati.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada