Saps què? Fa pocs dies em vaig tornar a enamorar. Bé, potser fa un any d'això, però no ho havia explicat encara. És una noia divertida, intel·ligent i amb un sarcasme que em descol·loca. Ahir mateix la vaig veure al carrer. Vaig estar a punt de saludar-la. Semblava que jugués a la xarranca, però tan sols sortejava una cagarada immensa que estava al bell mig de la vorera. Jo anava dins d'un cotxe, de copilot. Em vaig girar quan la vaig veure i vaig topar amb el vidre. Espero que no em veiés encastant la galta, quina vergonya.
Aquesta noia només té un problema. De fet, ni això. El tinc jo. Té un nas llarg. I és el que la fa única i alhora em té seduït. No ens enganyarem: és més llarg que la majoria. Però el fet de ser llarg no l'hauria de fer especial; és l'angle. És agut, molt agut. El nas puja per un pendent suau cap a les celles, on es troba un petit esglaó entre el pont del nas i el front. I, aleshores, si l'angle del nas sembla impossible, el front, d'una manera que no soc capaç d'entendre, continua pujant amb el mateix angle. És fascinant.
I on és el problema, et preguntaràs? Com ja he dit, el tinc jo i m'allunya d'ella, cosa que faig amb consciència i consideració. Si ens trobéssim a un pam de distància, trauria el transportador metàl·lic que sempre duc a sobre i que em vaig comprar el primer dia que la vaig veure. Determinaria l'angle i, com que el transportador té una vara llarga, verificaria la línia recta que va des de la punta del nas fins a la part superior del front. Salvant les celles, és clar.
