Música de fons

L'altre dia, a la feina, treballant amb un mal de cap agut que feia més de vint-i-quatre hores que durava, vaig posar-me a escoltar cançons infantils. D'aquella llista, les coneixia totes. La meva infantesa la recordo descontrolada, que no devia ser així, però la rigidesa mental del present em capgira els records. Em sembla bé, prefereixo viure amb la mentida.

Quan es va acabar la llista de música, va seguir amb cançons similars, tot i que aquestes ja no les coneixia. El mal de cap no em deixava pensar bé i el temps avançava a poc a poc. La feina també anava a poc a poc, però reculava.

La música desconeguda era tota del mateix estil i continuava sonant. De sobte, una d'elles em va sobresaltar. Tenia una melodia bonica amb harmonies senzilles i paraules que es repetien. Però aquelles paraules no les podia entendre. Uns segons abans, una forta punxada m'havia recordat que el mal de cap encara era present. Vaig fer l'esforç per entendre la lletra. El cap adolorit volia que fos el meu idioma, però jo no era capaç d'entendre res. Vaig aixecar les mans del teclat per concentrar-me en la cançó. A cada batec, una nova fiblada, i la lletra era un garbuix de veus descontrolades. Vaig parar la música. Els companys de l'oficina comentaven l'últim partit del Barça. En català. Vaig pensar: quina vida més poc interessant la meva, a veure quan afluixa el mal i pot continuar com sempre.

La pluja

A mi no m'agrada ser el centre d'atenció. I molt menys ser el centre del món. Però hi ha aspectes a la vida que no es poden triar i s'han d'acceptar tal com són. 

Quan vaig posar els peus al carrer, els núvols densos cobrien el cel i una fina cortina de pluja s'estenia davant meu. No vaig treure el paraigua i vaig sortir del recer de l'edifici. Esperava notar les gotes fredes a la cara, mullar-me les ulleres i veure un món ple d'imatges distorsionades. Res d'això va passar. La pluja es va apartar. Vaig pujar per un carrer solitari i alguns raigs de sol van sortejar els núvols per donar-me escalfor. Quan vaig arribar al passeig, vaig avançar entre la multitud que em mirava meravellada. No hi havia cares d'enveja ni d'odi; totes mostraven alegria i una gratitud estranya per la sort d'haver-me vist. —Tant de bo pogués apropar-me a una sola persona i mullar-me amb ella— vaig pensar. En canvi, vaig continuar fingint pressa. Tothom alçava el paraigua, resguardant-se d'una pluja que no parava, i s'abrigava del fred de febrer. No em vaig treure la jaqueta. M'agradava sentir l'escalfor d'una primavera que s'havia avançat un mes per a mi, durant unes hores. Perquè ser al centre del món, de vegades, té els seus beneficis.

La carretera

La carretera serpenteja silenciosa i s'enfila cap a una petita vall. El vent és fresc i agradable i el sol brilla omplint de color els camps de cereals que tot just comencen a créixer. Quan arribo a l'entrada de la vall, un gran núvol passa de pressa. La temperatura baixa i una esgarrifança em recorre el cos. No tinc temps de refer-me. Un espetec ressona entre les muntanyes. Al meu davant, una guineu travessa la carretera. S'allunya dels caçadors sense córrer, sense aturar-se. Pocs segons més tard, una detonació aguda i aïllada espanta un estol d'ocells que descansava a les branques d'una alzina. Un caçador apunta a uns matolls amb l'escopeta. Un senglar els salta i l'home torna a disparar. El senglar canvia la direcció. Ve directe cap a mi. És una bèstia majestuosa, de pelatge fosc, gairebé negre. El tinc a poques passes. Un nou tret. L'animal obre la boca ensangonada. No puc fer res més que un crit. No el faig al senglar. Tinc por que el caçador torni a disparar. La bèstia es deixa caure. Em sembla un gegant. Rodola i topa contra unes roques en un marge. El senglar no es mou i el silenci torna a la carretera.