Algú em pot explicar com de cop i volta ahir era quatre d'octubre, dia de Sant Francesc d'Assís, i avui és quinze d'octubre? Quin any és, mil cinc-cents vuitanta-dos? El temps, una simple il·lusió de fotogrames infinits del qual tan sols som conscients d'un d'ells en cada instant entre totes les possibilitats, em té una mica fastiguejat. I si no són fotogrames, per dir-ne d'alguna manera? Doncs m'és igual. La percepció de canvi constant que em permet anar veient com el text que estic escrivint creix de mica en mica a la pantalla se m'escapa sense ser-ne gairebé conscient.
M'he dit, deixa l'ordinador d'una vegada i aleshores he mirat el dia a la barra del sistema operatiu. Redeu! On ha quedat la resta del temps? No ho sé. Tinc tots els músculs garratibats i em dic cada dia, has de descansar, has de no fer res uns dies, t'has de recuperar. No ho penso fer, per descomptat. El cos, que rebenti. He fet una biblioteca de recursos per calcular durades de temps amb algunes complicacions que no venen al cas, tal com és en Java, però en TypeScript. I amb aquesta biblioteca m'estic creant una petita web on m'apunto les hores que treballo fora de la feina. També he actualitzat un programari fet en Python per desenvolupar APIs per a tecnologies web, el qual es diu Kaa, com la serp del Llibre de la selva. I, mentre estant, he fet un lloc web que ha de sortir a la llum un dia d'aquests, he actualitzat l'aplicació per fer proves d'APIs que es diu apicalls, fent notar la meva gran imaginació, i he jugat a configurar ordinadors des de la manera més tècnica possible, i res d'això forma part de la feina. Estic estressat.
He d'anar a un metge que em curi això dels músculs. Ja tinc hora. Vaig dir que se m'han mogut les dents? El mal de cap de fa més d'un mes que dura, n'he dit res?
Arribats en aquest punt, hauria de tornar a pensar en històries senzilles i boniques, però no en tinc cap que ressoni dins del meu cap, ja que tinc saturació mental, a causa del que he explicat abans. Tot i això, puc explicar una història real que em van fer jurar i perjurar que mai explicaria. Fidel a la meva paraula, vaig dir que la vida podia fer moltes voltes, que jurar era una paraula massa forta i d'una càrrega moral massa extrema per a mi, però que prometia per la meva integritat que tindria la boca tancada. I, sense trencar la meva promesa, escrivint, tancant massa fort la boca i prement amb la llengua el paladar d'una manera que no pot ser pas bona, quan la Sònia de bon matí va obrir la finestra de l'habitació per ventilar-la, traient-ne mig cap tot mirant carrer avall com de costum per veure com començava el dia, va veure la senyora Pilar arrossegant un carretó ple de bosses d'escombraries. De seguida li va venir al cap que per fi s'havia desempallegat del seu maleït marit, el senyor Marçal, el desgraciat vell verd que l'hi havia tocat el cul a la parada de fruites del mercat i després encara se l'havia mirat picant-li l'ullet. Quin fàstic d'home, mig corbat, amb la mandíbula torçada, amb marques de bava seca vora els llavis i amb una veu aspra i una manera de parlar lenta i pesada, més ben dit, llefiscosa. Només en veure'l li venien esgarrifances. Se'l va imaginar fet a bocins dins les bosses del carretó quan de sobte va sentir un soroll metàl·lic darrere seu. Es va girar de manera instintiva i va veure el senyor Marçal apropant-se cap a ella amb una vara d'acer a les mans. No va tenir temps de pensar què coi hi feia allà ni com havia entrat que la vara va deixar-la estabornida.
Es va despertar al terra de la seva habitació amb un mal de cap terrible, amb gust de sang a la boca, amb els pantalons del pijama als turmells i impregnada de la pudor del fastigós vell per tot el seu cos. Va girar-se per vomitar sobre una taca de sang mig seca que li havia sortit de l'orella esquerra o d'alguna part del seu cap. Va plorar desconsolada i va sentir rebuig i culpa al seu cos embrutat per un miserable fill de puta. Van passar els minuts i ella sabia que havia de fer alguna cosa, alçar-se, trucar a la policia o no sabia ben bé què; desitjava que el món reculés i que hagués sigut prou ràpida per esquivar el cop i llançar-lo pel balcó, però era incapaç de moure's, arraulida entre sang i vòmit, tremolant de fred i també de por i odiant el seu cos, la seva vida i la seva mala sort. Però es va alçar, no recorda com i quan, va agafar el telèfon de la tauleta de nit i va escriure a la seva mare: —Mama, vine—, que la va anar a socórrer de seguida, sabent que era a casa, intuint que aquell missatge escuet deia moltes coses i cap de bona. Es va ocupar de vestir-la i trucar a l'ambulància i a la policia, que se la van endur a l'hospital i ella va oblidar la següent setmana de la seva vida, que ja no va ser la mateixa.
No hi va haver cap dubte de la culpabilitat del senyor Marçal. Va passar la resta dels seus dies a la presó. No masses, al cap d'un any i mig d'entrar-hi, poc després de celebrar-se el judici, va morir d'un atac de cor. Tot el poble va quedar trasbalsat per aquells fets, amb l'excepció de la senyora Pilar. Aquell dia, havia decidit fer un petit canvi a la seva vida llençant la roba vella dels seus fills que ja no l'anaven a veure. Hores més tard, el canvi va ser gegant i va ser feliç en veure com detenien el seu marit. La Sònia no va tornar a posar mai els peus on havia estat el poble de la seva vida, el poble dels seus pares i dels seus avis.
I per què conec aquesta història? Ens vam conèixer anys més tard, en una sala d'espera d'una clínica del centre de Barcelona. Les amistats, de vegades, surten on menys les esperes. Jo hi anava per aprendre a regular l'ansietat i ella, al principi, sense donar-me més detalls, em va explicar que era una clienta habitual.
I ja està. Aquesta història és inventada.
