Esbós de biografia

Abans de dir res, cosa impossible perquè ja estic dient alguna cosa, però em refereixo al discurs que tinc preparat i no a les paraules que ara mateix estic escrivint; no sé per què m'intento justificar quan això és un text que podria esborrar sense cap mena de remordiment, sabent que el lector desconeix quina és la realitat de com s'han construït aquestes frases; voldria demanar perdó per la meva absència: Perdó.

Podria dir que la meva absència no té cap mena de justificació, aleshores no caldria dir res, és per aquesta raó que sí que hi ha justificació. De fet, n'hi ha vàries, però em centraré en la que és important: llegir. M'he posat a llegir més del que normalment faig. Fins fa poc llegia grans novel·les clàssiques o obres dels millors filòsofs de la humanitat i això genera certa aurèola d'erudit entre els cercles socials que em moc, per això visc sol i vaig per lliure a les meves rutes amb bicicleta. Anar a dormir amb mal de cap no és bo i llegir obres clàssiques no ajuda. He deixat aquestes lectures per un temps i em temo que he caigut en una trampa de la qual em costarà sortir-ne. M'he passat a la literatura fantàstica, a la literatura de terror i també a la literatura de ciència-ficció. Bé, no és que siguin gèneres nous per a mi, cada any cauen uns quants llibres d'aquests. I, és clar, la gent que escriu aquest tipus de novel·la tenen la mania de fer obres extenses, molt extenses, i algunes de diversos volums. Exageren, sí, però m'agrada. I quedo absorbit a la lectura i vaig a dormir a les tantes, oblido les obligacions i fallo a lectors habituals d'aquest bloc de notes, cosa que em sorprèn que siguin habituals a causa de la meva poca cura envers ells.

Bé, a on volia anar a parar? Al text important de l'entrada:

 

Esbós de biografia de Josep Massagué i Rovira

PRÒLEG

Voldria, abans d'entrar en matèria, justificar per sobre la raó d'aquesta biografia. Fa uns dies em va arribar a les mans un llibre amb una biografia d'una gran personalitat d'un poble de les terres de ponent. El llibre, fet amb un paper aparentment molt bo, el qual un expert en la matèria em va dir que era de qualitat més que dubtosa, tenia unes cinquanta pàgines com a molt, de la mida similar a un DIN A4 i imprès amb lletres enormes, que per llegir amb comoditat requeria posar el llibre a una distància d'un metre, metre i mig. Aquesta biografia tenia per títol Esbós de biografia de... i jo, en homenatge a aquesta gran obra i a Josep Massagué i Rovira, que durant tota la seva vida va dir que era l'etern aprenent mostrant-nos amb aquestes paraules la seva humilitat, he decidit escriure també un esbós.

 

VIDA I OBRA DE JOSEP MASSAGUÉ I ROVIRA

Com tots ja sabeu, Josep Massagué i Rovira va néixer al petit poble de Pallerols, cinquè fill d'una família humil de masovers. Ja de ben petit va començar a mostrar els seus dots i segons alguna anècdota que he pogut recollir anava del camp a la casa caminant fent saltirons i amb la despreocupació pròpia de la mainada. No el vaig arribar a conèixer, el meu pare em va explicar que van coincidir en l'aplec de Sant Antolí i de les seves històries n'he pogut extreure la major part de la informació que ara us mostro.

Ja de jove, Josep Massagué i Rovira, el qual el poble i la rodalia l'anomenaven Pepet, va abandonar el caliu de la família per anar a trobar fortuna a la capital. Vorejant el riu Ondara va arribar fins a Cervera i allà va entrar d'aprenent en un taller. No va fer pas fortuna, amb el primer sou, sorprès, va córrer a la taverna La Segarra Fonda, ara tancada i malauradament oblidada, i en poques hores se'l va beure tot. És de suposar que aquesta història podria ser inventada, ja que no en tenim constància, però probablement no s'allunya de la realitat. El Pepet va anar saltant de taller en taller, sempre com a aprenent, i de taverna en taverna. El meu pare havia sentit a dir que la frase, ara ja en desús, del taller a la taverna i de la taverna al taller, home de bé, era pròpia del Pepet.

Quan ja havia corregut la veu per tots els tallers de Cervera que el Pepet era més de beure que del deure, el Pepet es va veure obligat a buscar fortuna més enllà de Cervera i va seguir el curs del riu Ondara per anar a parar a la capital de l'Urgell. En aquella època les notícies no corrien com ara i la fama del Pepet va ser en un primer moment desconeguda. Com que encara era jove, de seguida va trobar feina d'aprenent en un petit taller de la ciutat. Ja el primer dia va demanar a l'amo un petit avançament per poder dormir en una fonda abans no aconseguís llogar una habitació. Malgrat que no ho sabem del cert, podem suposar que va dormir al banc d'alguna taverna. Amb poques setmanes el Pepet es va fer un nom a Tàrrega i va anar saltant de taller en taller i de taverna en taverna seguint la mateixa rutina que havia tingut a Cervera. 

I ja sense feina, veient-se obligat a marxar altra vegada, un matí d'estiu just abans que sortís el sol, va abandonar Tàrrega per seguir riu Ondara avall, però el riu Ondara no arriba enlloc i es perd entre els regadius del canal d'Urgell. Podem suposar que aquest fet va torbar força al Pepet que va girar cua per remuntar el riu. No en sabem gran cosa d'aquest viatge de tornada, ja que segons m'explicava el meu pare, el Pepet no en va voler dir res. Va arribar l'endemà a Sant Antolí on se celebrava l'aplec anual i en lloc de seguir fins a Pallerols va decidir quedar-se a la celebració. Allà va conèixer el meu pare i entre els dos es van beure deu botes de vi. Entre cants i rialles i alguna baralla a causa de l'alcohol, el meu pare i el Pepet van haver de marxar de l'aplec abans d'hora. En lloc de baixar fins al pont, van voler saltar el riu, de mig metre d'ample i dos pams de fondària. Fins i tot la mainada encara ara el salta. El meu pare no el va poder salvar, contava que només va poder riure quan el va veure relliscar i caure de cap a l'aigua on el cop amb un roc el va deixar mig estabornit. Hores més tard, quan l'aplec ja acabava, van trobar-se el cos del Pepet i el meu pare dormint al seu costat.

Josep Massagué i Rovira, l'etern aprenent, morí a l'edat de divuit anys.

Poema

Da.

Da, da.

Da?

Dadà.

Sol, mi do sol, sol la si do la sol, mi fa re, fa mi do, mi re la si do re. Sol, mi do sol, sol la do mi la sol... i cling!

Una tarda de divendres, una bossa de mongetes va trobar-se una col. Era dia de conserves i l'olla ja era al foc. Ves amb compte, col llombarda. Vols que et guardi els diners? Què em preguntes?, coi de col. No vols obrir un compte? No t'entenc ni em vols entendre. I la col s'alçà per caure en un mar d'aigua bullent per morir amb gran agonia davant la indiferència de la gent.

 

Poeta del Mató

Nota de l'expert:

En aquesta obra podem copsar tres parts ben diferenciades que ens evoquen, com molt bé ens transmet l'autor, a la trajectòria vital d'aquest, en un recorregut intens i vibrant d'una vida plena de contrasts i matisos. A la primera part, el Poeta ens ensenya les seves primeres paraules on podem intuir que ja era un gran equilibrista de la llengua, fent mutar d'una manera intel·ligent i precisa els significats com també les seves lletres. En poques síl·labes ens fa reflexionar sobre el ritme del pas del temps i com també els infants tenen les seves inquietuds i preguntes que no sabem respondre. La segona part ens transporta l'època considerada musical de la seva obra, on utilitzant jocs de paraules va mostrar que la música podia sortir de cadascú fent ús de la mateixa veu. És en aquesta època que tenim les seves grans obres, grans d'envergadura, ja considerades clàssiques i referents on amb petites combinacions fa poemes que, recitats, semblen melodies celestials. També en aquesta època, tal com queda reflectit, és on l'autor deixa de banda les grans preocupacions per centrar-se en una vida senzilla i concreta, on no hi ha recerca de la felicitat ni s'espera que arribi: hi és en una espurna brillant i infinita. I per acabar tenim la tercera part, on el Poeta ens obre les portes a la seva vida més íntima i personal, fent ús de la quotidianitat ens invita a entrar a casa seva, a voltar per tots els seus racons i descobrir-hi tots els seus detalls fins ara amagats. Ens explica com les nostres vides poden tenir visions molt diferents. La bossa de mongetes mostra la solidaritat i les ganes de voler fer el bé, mentre que la col viu aïllada en un món que s'ha construït al seu voltant creient-se, aquí, l'autor, amb el seu gran do humorístic i de gran intel·ligència, fa ús de diferents significats de la mateixa paraula, banquer de la baixa edat mitjana. I ens queda la visió de l'espectador, que som la majoria, incapaços de moure'ns davant de les injustícies o de les adversitats. És, de fet, una gran lliçó: de com, amb gran astúcia, el Poeta ens sedueix amb la seva modèstia i afabilitat per fer-nos de mica en mica partícips de la seva saviesa. El gran poeta, Poeta del Mató, ens deixa gairebé sense paraules amb aquesta obra. Només ens queda esperar més obres seves i com evolucionarà el seu art i desitjar que aquesta obra que hem comentat des de la més absoluta humilitat tingui continuació.

Cultura

—Fem cultura? Anem a fer cultura, collons. Abans que res, per evitar mals entesos, t'he de dir que a mi la cultura m'importa una merda, però tinc la impressió que en puc treure algun benefici.

I així fou, mesos més tard va començar un festival cultural que duraria un any, el temps just per fer propaganda i autobombo abans de començar la campanya electoral.

 

Quina merda d'entrada, després de tants dies sense dir res vas i et presentes amb això? Tens raó, cap. En casos així, per salvar la situació, sempre tibo d'una llista que tinc al mòbil amb idees que vaig apuntant per no oblidar-les:

• Cebes dolces (4 unitats)
• Pebrot italià (4 unitats)
• Pebrot vermell, del gros (2 unitats)
• Api (1 unitat gran)
• Manat de pastanagues (1 unitat)
• Xampinyons (200 grams)
• Porro (1 unitat)
• Mongeta tendra, de les planes (200 grams)
• Enciam de roure (1 unitat)
• Endívies (4 unitats)

És evident que no era aquesta llista, però hi ha un pagès, o varis, que cultiven la terra perquè pugui anar a comprar la setmana que ve i torni a casa amb tots els elements de la llista ratllats i la bossa, no vaig amb cistell, plena de verdura.