Ahir a la nit em sentia tan cansat que em vaig posar al llit de cop sense pensar en les conseqüències. Llums oberts i calefacció a tota marxa. No recordo com vaig ser capaç de posar-me el pijama. Hores més tard em vaig despertar entre llençols i coixins entortolligant-se amb el cos amarat de suor. Vaig estirar el braç per tancar el llum. Quina calor que feia. Havia d'abaixar la temperatura del termòstat. Si m'aixecava potser trencaria el son. Vaig apartar el nòrdic amb les mans i els peus. Com pesava. Vaig girar-me per tornar a adormir-ne. El coixí suava. Vaig treure'm la roba. Els pantalons van quedar als peus del llit i molestaven. Que difícil va ser treure'm el jersei. Vaig haver de seure sobre el llit per arrencar-me'l. Em vaig estirar de bocaterrosa. Vaig buscar una part més fresca del matalàs. Una gota de suor em va baixar del clatell cap al coll. Al cap d'uns minuts vaig acceptar que m'havia d'aixecar per anar a parar la calefacció.
El terra era fred i no trobava les sabatilles. Amb la punta dels dits dels peus les vaig anar buscant. Se'm va fer eterna aquesta recerca. Em vaig aixecar i a les fosques vaig començar a caminar cap al menjador on hi ha el termòstat. Com sempre, en sortir del llit, faig una passa i trobo l'armari a la meva dreta. No necessito llum, em conec cada pam de la casa. Però l'armari aquest cop no hi era, o jo no sabia estirar el braç. On és, on és? Vaig pensar un moment. Vaig avançar a la deriva en una habitació desconeguda. L'armari va aparèixer de sobte, davant de la meva cella. No tinc cap dubte que el cop va despertar els veïns. Va ressonar com un tret de bala. I vaig reconèixer el dolor de seguida. Fa molts anys, corrent i empaitant-nos per casa, una porta em va barrar el pas i una ferida profunda a la cella em va ensangonar la cara. Em va fer mal, però tan sols era un cop més. Van ser els seus crits els que van alertar els nostres pares. Em van agafar de seguida i em van portar cap a l'hospital i allà, ara sí, plorant, em van cosir i vaig tenir la primera ferida de guerra. Quin orgull vaig sentir, malgrat el mal que em feia.
Desvetllat, em vaig posar la mà a la cara. Ara tocava la cella dreta? Sang. Sí. Tenia sang. Quina mandra, no volia anar a l'hospital. Vaig entrar al lavabo. Em vaig netejar la ferida. No era profunda i de seguida la sang va deixar de sortir. Mentre em premia el tall amb una gasa vaig anar al menjador. Allà tenia les finestres del balcó obertes. Quin fred. I el termòstat, no sé per què, estava a vint-i-cinc graus.
Un altre cop a l'habitació vaig obrir un moment les finestres per ventilar-la. Vaig posar-me un pijama net i vaig fer-me el llit, sense canviar els llençols. Ja ho faria l'endemà. Vaig intentar dormir. I van passar els minuts i les hores i no hi va haver manera. El cansament era massa gran per poder agafar el son. La cella coïa. Vaig maleir cada moment de consciència i també cada passat d'inconsciència que no em va deixar pensar en les conseqüències.
Ha sonat el despertador. No sé quan m'he adormit. Una petita marca sota la cella delata l'accident, però queda amagada darrere les ulleres. Aquest cop no em quedarà ferida de guerra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada